La incomprensió per la llengua
Segles XVIII-XX. Un dels temes que ha generat un debat més intens entre Catalunya i Espanya ha estat el paper de la llengua catalana, que passarà de ser considerada com un element folklòric a un autèntic perill
La identitat
espanyola apareixerà
en qualsevol debat
per reclamar
l'oficialitat del català
“Es sensible que no todos los españoles conozcan el idioma nacional; pero es un hecho innegable respecto al cual
no cabe hacer más que
una constante propaganda encaminada a extender el conocimiento de la lengua oficial, evitando que en las escuelas del estado se enseñe otro idioma
que el español, no permitiendo textos escritos en ningún dialecto, como libros de enseñanza”
1900. Senat
Eduardo DatoMinistre de la Governació
El 1715, en un informe encarregat pel Consell de Castella poc després de l'ocupació militar del Principat, José Patiño descrivia el caràcter dels catalans i el vinculava amb l'ús que feien de la seva llengua. L'intendent explicava que els catalans “son apasionados a su patria con tal exceso que les hace trastornar el uso de la razón, y solamente hablan su lengua nativa, y ningún común hasta ahora escribía, si no es en catalán, sin practicarse el uso de la lengua española”. Per tal de guarir aquest enfervoriment, Patiño proposava algunes mesures, com ara que la documentació judicial “se escriba en adelante en idioma castellano, o latín, como ya así la Real Junta lo practica”. Les observacions de l'intendent seran assumides pel Consell de Castella, que recomanarà a Felip V la imposició de la llengua castellana “a reserva de aquellos lugares, que por su miseria, y situación en la montaña, en que sea justo se dispense esta condición hasta que la comunicación y el trato frecuente haga menos difícil y costosa su introducción en ellos”.
Els documents anteriors constitueixen el punt de partença d'un model lingüístic que, a partir d'aleshores, es fonamentarà en la prohibició (o, en el millor dels casos, el bandejament) de la llengua catalana i la imposició d'una de les llengües que en aquells moments es parlava als territoris de la monarquia, que hom ja comença a qualificar, obertament, com a española. L'historiador Francesc Ferrer i Gironès, en el llibre La persecució política de la llengua catalana, va resseguir a bastament les mesures adoptades per tal d'imposar el castellà com a llengua oficial de la monarquia en perjudici de les altres llengües. El procés s'inicia ja durant el segle XVIII i s'intensifica durant el segle XIX a través d'una pluja persistent de decrets i lleis que anirà humitejant àmbits tan diversos com l'educació (1857), la documentació notarial (1862), el registre civil (1870) i el món judicial (1881), per posar alguns exemples ben significatius. I, significativament, constituirà un full de ruta compartit (amb pocs matisos) per governs i partits ideològicament distants, des de republicans fins a liberals. Al marge dels orígens i del procediment emprat, és evident que la història podia haver-se escrit de forma diferent, tal com ens demostren alguns països del nostre entorn; però l'opció fou aquesta i el model actual és fruit d'aquella tria.
En tot cas, el debat al voltant de la llengua posa en evidència, més que qualsevol altre, la impossibilitat per assumir un model d'estat diferent, bastit des de la pluralitat. Les trucades a la porta en què es plantejarà aquesta qüestió seran recurrents; els arguments, reiteratius; i les respostes, sempre negatives. La llengua ja apareix en els memorials que es presenten als reis i en les bases que es
van aprovant des del moviment catalanista: en el Memorial
de Greuges lliurat a Alfons XII
el 1885, per exemple, hom
denunciava la impossibilitat d'utilitzar el català “fora del nostre llar i en conversacions familiars”. I en el Missatge a la Reina Regent, tres anys després, es passava de la queixa a la proposta i es reclamava “que la llengua catalana sia la llengua oficial a Catalunya per a totes les manifestacions de la vida d'aquest poble”; i es feia un incís especial que fos la llengua vehicular en l'ensenyament. El 1892, en la tercera de les bases aprovades per l'assemblea catalanista de Manresa, encara es concretava més i s'afirmava que “la llengua catalana serà la única que amb caràcter oficial podrà usar-se a Catalunya y en las relacions d'aquesta regió amb el poder central”. Cap d'aquestes trucades aconseguirà capgirar la política de marginament del català que, inicialment, és considerat com un element folklòric i, més endavant, com un autèntic perill per al model uniformitzador.
Llengua i debat polític
Des de finals del segle XIX, la llengua catalana comença a treure el cap en el debat polític. I, ben aviat, es posa en evidència la reacció visceral que provoca el seu ús, sigui en l'àmbit que sigui. El 1900, per exemple, se suscita un rebombori notable per la publicació d'una epístola del bisbe Josep Morgades en la qual es recomana l'ús del català en el catecisme i la predicació. Pocs dies després, el senador liberal Miguel Villanueva es preguntava si “manteniendo la diversidad de idiomas es posible construir una nacionalidad que cumpla sus fines y que vaya atravesando los siglos en ese cumplimiento”. En la seva resposta, el president del Consell de Ministres, Francisco Silvela, va resumir perfectament el programa lingüístic del seu govern: “Debiera ser en el sentido de generalizar y facilitar los conocimientos de la lengua castellana, y procurar que esa lengua, que al fin y al cabo representa la unidad nacional más que ninguna otra, se extendiera”. La iniciativa del bisbe Morgades, doncs, acabarà provocant un debat sobre el paper del castellà en la configuració d'una consciència nacional espanyola.
De forma paral·lela a aquestes reaccions viscerals, les actes del Congrés i del Senat començaran a recollir les primeres propostes que reclamen l'ús de la llengua catalana. Bona part d'aquestes es plantegen, simptomàticament, sense cap rerefons ideològic catalanista. Senzillament, per una motivació pràctica: la impossibilitat, per part de la ciutadania, de conèixer la llengua castellana, atesos els alts índexs d'analfabetisme que eren, fonamentalment, una conseqüència d'un model educatiu precari consentit pels governs de torn. El 1896, el diputat tradicionalista Manuel Polo Peyrolón va demanar al ministre de Foment, com a responsable de la política educativa, que “dicte una real orden, exigiendo como requisito indispensable para desempeñar en propiedad escuela de niños o niñas donde haya dialecto especial, el conocimiento de la lengua del país; que no se admita a oposición a los que desconozcan dicho dialecto o lengua; y que en las escuelas normales respectivas se pongan cátedras, no solamente de gramática castellana, sino también de gramática del dialecto regional”.
Més enllà d'iniciatives com aquesta, no serà fins al 1916 quan es produirà, per primera vegada, el debat d'una proposta sobre l'ús de la llengua catalana feta des de plantejaments catalanistes. La signen set diputats de la Lliga Regionalista i la discussió es prolongarà gairebé un mes. La controvèrsia acabarà derivant, significativament, en un debat sobre el paper que ha de tenir la llengua castellana i, com a rerefons d'això, sobre la “identidad nacional”. El debat també permetrà aflorar alguns tòpics plenament vigents i que, en el context del 1916, resultaven encara més absurds que avui dia, com ara la sentència d'un diputat de Lugo, José Lladó, que afirmava que el català era “una lengua muerta, pero que tiene medio cuerpo insepulto”, per la qual cosa no calia “perturbar esta obra bendita del tiempo y [...] alterar este proceso de unificación que se viene realizando en el lenguaje español”. O la que va deixar anar un diputat liberal per Màlaga, que es mostrava preocupat pel fet “que no se persiga el idioma español en Cataluña”. Però la sentència més brillant va deixar-la anar el president del Consell de Ministres, el comte de Romanones, que va descobrir els motius ocults d'aquells que reclamaven l'oficialitat de la llengua catalana: “Vosotros pretendéis el empleo del catalán por eso, porque pueblo que su lengua cobra, recobra su independencia; y por el camino que conduzca a tal designación os tenemos que atajar.” La proposta, com es pot suposar, fou rebutjada
per una àmplia majoria.
Després de la repressió exercida durant la dictadura de Primo de Rivera, la controvèrsia sobre l'oficialitat de la llengua catalana tornarà a revifar el 1931, amb els debats sobre l'Estatut. La qüestió esdevindrà una de les més polèmiques; i la solució acceptada, no farà sinó consolidar la situació originada el 1714. Tot i que el text presentat pel govern català establia l'oficialitat del català, finalment s'optarà per la cooficialitat. El problema d'aquest plantejament, tal com ha indicat Josep M. Roig, és que “no es reconeixia cap realitat bilingüe, sinó que més aviat es tendia a crear-la i a frenar o limitar l'ús normal del català com a llengua pròpia de Catalunya”. A partir del 1939, amb el triomf del general Franco, la persecució esdevindrà implacable. Tal com va descriure fa alguns anys l'historiador Francesc Ferrer, “les autoritats del nou Estat obtenien els seus objectius polítics d'abolir i eliminar la llengua catalana no solament amb mesures recolzades en el dret, sinó especialment per pressions, actes de força i persecució encoberta en tots els àmbits”. Fou, manllevant paraules seves, un autèntic “holocaust del català”.