La llei de la gravetat

La torturada tramitació dels pressupostos del 2015 constata que el món, també el polític, es mou al compàs de lleis ineludibles. Artur Mas ha presentat una proposta estratègica que només li ha acceptat el seu partit. Per fer-la valdre i per fer-se valdre, més enllà dels propis arguments, el president de la Generalitat sols té un recurs coactiu: escurçar o allargar la legislatura. Afirma Mas que, si les altres forces independentistes, sobretot Esquerra, no entenen que per fer el que li demanen que faci és ell qui ha de dir com fer-ho, les eleccions ni seran plebiscitàries ni seran imminents. El primer punt depèn, en bona part, d'ell. El segon, no tant. O no gens. Suportar l'any que vindrà des de la precarietat parlamentària total i confiant en la responsabilitat de qui t'ha de prestar la mà perquè no caiguis és temerari. Ha passat ara amb els pressupostos. Expliquen consellers encadenats que amb uns comptes prorrogats determinades decisions –la paga extra recuperada dels funcionaris– o inversions –la línia 9 del metro de Barcelona– no es podran prendre. I confien que això entendrirà el PSC o la mateixa Esquerra. Per ara semblen poc tendres. Patiran Mas i el seu govern per sortir-se'n. Però, ni que així fos, ni que el clam al desert fos atès i els pressupostos arribessin a un cert port, després en vindrà una altra, de precarietat. I una altra. Això vol dir que la legislatura fa ranera i vol dir també que no hi ha marge per allargar-la a voluntat. Per la llei de la gravetat.