Doncs au, passi-ho bé!

Com que una imatge val més que mil paraules, els intentaré explicar la que m'ha quedat gravada a la retina aquesta setmana. Alfonso Guerra, el famós Alfonso Guerra, s'ha acomiadat aquesta setmana com a diputat al Congrés de Madrid després de (sí, sí, ho dic seriosament), després de 37 anys de ser-ho ininterrompudament. La imatge sortia publicada divendres a diferents diaris: es veia Guerra saludant, somrient, i més d'un centenar de companys del PSOE i de càrrecs institucionals del PP, drets, a les portes del Congrés, aplaudint-lo. El renovador Pedro Sánchez rient-li les gràcies; Llamazares desitjant-li sort; el ministre de Sanitat i el portaveu del PP saludant-lo; el president del Congrés retent-li homenatge; la diputada Rosa Díez felicitant-lo... i un llarg etcètera de càrrecs aplaudint-lo enèrgicament. Una imatge per enquadernar. Tots aquests que ara s'omplen la boca de renovació, de la necessitat de limitar mandats, de practicar la transparència, d'apartar els corruptes, tots aplaudint l'únic diputat que encara ho era des del 77 i aplaudint un diputat que, quan era vicepresident del govern, als anys vuitanta, va col·locar el seu germà, el germaníssim que li dèiem, en un despatx de la Delegación del Gobierno de Andalucía perquè cobrés comissions a canvi de favors. Va col·locar el germà i quan aquest va ser acusat de frau fiscal, suborn, tràfic d'influències, malversació de fons i usurpació de funcions (com “el petit Nicolás”, vaja), ell es va quedar assegut al seu lloc. Res de dimitir. Guerra, el diputat aplaudit dijous enèrgicament per PSOE, PP, UPyD i vés a saber qui més hi havia, és el mateix que, quan presidia la comissió constitucional del Congrés, fardava d'haver-se ventilat l'Estatut. “Al plan Ibarretxe nos lo cepillamos antes de entrar en la comisión y al otro proyecto estatutario (el nostre, és clar) lo cepillamos como carpinteros dentro de la comisión”, va dir ridiculitzant-lo. Analitzin-la bé, la imatge. Ell somrient i tothom aplaudint. Ho diu tot.