Nadal bo

Dimarts al matí era al local d'Unió per assistir a l'esmorzar a peu dret que cada any per Nadal el partit ofereix als periodistes. Quan va aparèixer en Duran Lleida, ben conjuntat com sempre, la majoria se li va acostar per preguntar-li coses relacionades amb el “procés” i sobre si hi haurà eleccions anticipades. Com que amb tanta gent amb prou feines el sentia i com que estic saturat de la política especulativa, vaig anar a parlar amb en Josep M. Pelegrí, que a més d'ostentar un càrrec a Unió és el conseller de les activitats primàries gairebé tan antigues com el món: Agricultura, Ramaderia i Pesca. Em va confirmar el que ja intuïa: l'agricultura, en aquest país, va amunt com un coet. A la meva comarca, que com saben és el Maresme, des de fa un temps es cultiven camps que fins fa poc eren inactius i no paren d'aparèixer hivernacles de nova planta. Alguns estan il·luminats per dins les vint-i-quatre hores del dia, i de nit són punts resplendents passant per l'autopista. Les vinyes de la denominació d'origen Alella, que anys enrere creixien en l'estricte límit d'Alella i dels pobles del voltant, ara arriben a Mataró. “La gent torna al camp”, em diu el conseller. Després matisa: “O els fills dels pagesos no l'abandonen com abans sinó que es formen en les noves tècniques per treure-li major rendiment.” I per què hi tornen o no l'abandonen? “Perquè hi troben seguretat.” “Conseller: s'adona del que em diu? Tota la vida sentint dir que la seguretat es trobava fora del camp, en la indústria i els serveis, i ara em tergiversa el relat. Els nostres pares i avis no s'ho creurien. “La ramaderia també va molt bé, i la pesca hi anirà igualment quan el relleu generacional sigui un fet i s'hi apliquin les noves tècniques de gestió que algunes confraries ja comencen a assajar.” El conseller insisteix en dos punts: “Això no és mèrit del govern, sinó de la gent, i no va en detriment de la indústria sinó que en crea de nova, relacionada amb els productes del camp i la pesca.”

Després, a la tarda, em trobo amb l'Emili Rosales, el cap d'Edicions 62. Em diu que La vida lenta, de Josep Pla, es ven molt i molt bé. Parlem d'un dietari sense, en principi, voluntat d'estil,
reiteratiu i no pensat per publicar, però d'un grandíssim valor, com ja vaig dir en un article. La gent llegeix el que és bo, i el llibre del “pagès sofisticat per la cultura”, com es va qualificar el mateix Pla, ho demostra. Aquests dies tots ens diem “bones festes”, o “bon Nadal”, de manera maquinal i sense aportar res que les faci “bones”. Quan el conseller i l'editor se'm van acomiadar dient bon Nadal, realment me'l van fer bo.