Imprescindibles

Hi ha moltes maneres de fer un resum del que ha estat aquest any. Però segurament que una d'elles seria fer un repàs dels imprescindibles que ja no ho són. Vull dir, vostès ja m'entenen, d'aquells que es pensaven que eren indispensables i que ara s'han adonat que no ho són. Perquè han caigut de dalt a baix. I no només s'han adonat que el món no girava al seu voltant sinó que a més a més han passat o hauran de passar pels jutjats; injustament, és clar, segons ells. Alguns d'ells fins i tot hauran d'entrar a la presó. Ells, que no s'ho mereixen de cap manera, és clar. Són aquells que es pensaven que actuaven impunement, perquè creien que estaven per sobre de la resta dels mortals, i que estaven convençuts no només que mai els passaria res sinó que se sentien autoritzats a fer el que volguessin, perquè tenien la raó. Facin vostès mateixos la llista, però veuran que, per més que discrepem d'un cas o dos, n'hi haurà uns quants que compartim; i que en la majoria de casos conclourem que en l'origen de tot plegat, de la impunitat que creien tenir, hi ha la sensació que tenien de ser imprescindibles. I no ho són. Ja ho sé que no ho descobreixo pas jo, i que la història dels imprescindibles va lligada a la història de la humanitat, però hi he pensat en llegir els consells que el papa Francesc ha donat aquesta setmana a la cúria romana, a qui els devia fer una gràcia perfectament descriptible. Jo no sóc catòlic, però em sembla que la llista de “malalties” amb les quals Bergoglio va alliçonar la cúria va molt més enllà del seu gremi i que moltes d'elles es troben en el fons d'alguns casos de la llista de què els parlava abans. El papa va parlar de “patologia del poder”, del “complex dels elegits” i de la “manca d'autocrítica”. I va aconsellar com a teràpia visitar aquests dies els cementiris per comprovar el gran error dels qui se senten immortals i indispensables. Vaja, allò que tots havíem sentit a casa de petits: que el cementiri és ple de rics i d'imprescindibles.