Prestidigitació

A l'última de Woody Allen el protagonista és un mag que fa desaparèixer cossos voluminosos a la vista de tothom. M'ha fet pensar en Varsòvia, que ha fet desaparèixer un edifici sencer sense tocar-lo ni moure'l de lloc. Al desembre sempre rememoro els dies d'aquest mes que vaig ser a Varsòvia. Era l'any 2003, Polònia es preparava per entrar a la Unió Europea i uns quants periodistes catalans vam ser convidats a observar-ne el procés. Feia molt fred, es feia de nit a les tres de la tarda i nevava una mica. Es diu que els països de l'Est són molt aficionats a celebrar el Nadal però en aquell moment Polònia patia una crisi molt aguda i no es notava cap alegria pasqual, almenys a l'exterior. La gent tenia moltes esperances posades en la Unió Europea i moltes ganes de manifestar-les. Un vespre vam fer un sopar en un restaurant que va començar a les sis i va acabar a les dues de la matinada. Persones del país, assabentades de la presència d'uns periodistes “occidentals”, van anar desfilant per la nostra taula per explicar-nos la seva opinió sobre Polònia i per demanar-nos la nostra sobre Europa. És l'àpat més prolongat que he fet mai. Va sorgir una qüestió que semblava menor però que als nostres interlocutors interessava molt: què s'havia de fer amb la Casa de la Cultura? Aquesta “casa” era l'edifici alt, gruixut i horripilant que Stalin havia “regalat” a Varsòvia després de la guerra. El monstre arquitectònic era visible des de qualsevol punt de la ciutat. Ara que el comunisme havia quedat enrere i Stalin feia molt temps que era qüestionat, ¿com calia actuar davant la construcció que simbolitzava l'antic règim i que era el donatiu del governant que no havia fet res per impedir la destrucció total que els alemanys van practicar sobre Varsòvia? Uns eren partidaris d'enderrocar-lo. Uns altres, d'anar-hi a viure: “És l'únic lloc de tot Varsòvia on treus el cap per la finestra i no el veus.” Eugeni Xammar, que va visitar la ciutat quan l'edifici s'acabava d'aixecar, ja va parlar de l'animadversió que els varsovians hi projectaven i va recollir el desig de molts de suprimir-lo.

Al cap d'uns anys vaig tornar a Varsòvia amb uns altres companys d'ofici. L'edifici havia desaparegut. No l'havien demolit. Tampoc hi havien anat a viure. Havien construït uns altres edificis més alts i més pròspers tot al voltant fins aconseguir que la “casa” de Stalin i de tota una època quedés disminuïda, aixafada, irrellevant. Hi penso i ho considero l'acte de prestidigitació més complet i brillant que hagi vist mai. Ara el fan servir per a activitats que Stalin no hauria aprovat de cap manera.