Nosaltres, els constitucionalistes

Va ser José María Aznar qui va usurpar el concepte “patriotisme constitucional” a Jürgen Habermas per definir-se a ell mateix. Aznar fumava puros a les Açores i somniava imperis. El seu constitucionalisme amagava i ensucrava l'espanyolisme de sempre. Habermas associa aquest sentiment a la defensa dels valors recollits per les constitucions democràtiques, més enllà de reivindicacions nacionals, lingüístiques o culturals. Però fa trampa. Fins i tot a Alemanya. On reivindicar la “ciutadania asèptica” també vol dir deixar de costat els conflictes entre llengües o cultures que comparteixen el mateix espai. Perquè el nou constitucionalisme s'assentava en bases d'hegemonia nacional que els seus defensors volien inqüestionable. Aznar encara en feia més, de trampa. Perquè en el seu cas, en el cas espanyol, “constitucionalisme” ha volgut dir exactament “unionisme”. Espanyolisme. En tots els contextos en què algú l'ha proclamat els dos termes han estat sempre intercanviables. El constitucionalisme és una cosa i el patriotisme n'és una altra. El que no poden fer segons quins patriotismes és reivindicar-se purs emparats en les constitucions que els legitimen. I de constitucionalistes, n'hi ha molts. Aquest mateix cronista, per exemple. Després de llegir la primícia amb què aquest diari ens va felicitar ahir l'any que està a tocar, qualsevol català sensat se'n farà immediatament. Sí, senyor. Un bon punt de partida per debatre i somniar canvis reals. Senyor Vidal, ha pagat la pena. Aguanti!