La Grossa

El primer premi de la Grossa de Cap d'Any va quedar desert, vull dir que no va tocar a ningú perquè el número afortunat no havia estat venut, i aquest fet que en altres llocs hauria estat conceptuat com a lamentable ha estat celebrat per molta gent d'esperit patriòtic. Com que l'import milionari se'l queda l'entitat organitzadora, que és la Generalitat, i anirà destinat a “polítiques socials” amb prioritat a la infància desvalguda, representa que és una sort que no hagi anat a parar a butxaques que potser no n'haurien estat mereixedores. Som molt bona gent. Diem que l'estat independent que volem construir no s'assemblarà a cap altre de més arcaic i més intoxicat perquè el farem de nou en nou, i realment serà l'admiració de tothom: creem com a pas previ a la independència una “estructura d'estat” en forma de rifa, i ens alegrem que no toqui. Els seus responsables han manifestat que amb aquesta segona edició de la Grossa la rifa catalana queda “consolidada” i se li presenta un gran futur. Jo diria que la gent normal i corrent que quan compra un número no es mou per impulsos patriòtics o no només patriòtics sinó que vol ser recompensada es malfiarà d'una rifa que no ven la meitat de les butlletes en oferta i que acaba tocant a la banca. Diria també que aquesta gent s'acabarà refugiant en la rifa de sempre, la de Nadal espanyola, que és més astuta, tant venent números com quedant-se la part que correspon a l'Estat. Però jo no hi entenc i a més a més no jugo mai a res.

No m'agrada res de les rifes, patriòtiques o no: ni les butlletes ni la propaganda ni l'atzar ni les cerimònies d'extracció de números ni haver de sortir a celebrar la fortuna vociferant al mig del carrer. La meva empresa, El Punt, està abonada fa anys a un mateix número de la loteria de Nadal. No n'he comprat mai. Els companys em diuen: i si toca? Volent significar que quedaré com un desgraciat i un niu de gelosia i desesperació. El dia que va tocar més a prop va ser al Diari de Girona, que llavors era la competència directa.

La rifa de Nadal espanyola s'ha anunciat aquest any amb una filmació on es veu un cambrer de bar que havia reservat a un client el dècim que aquesta vegada per falta de diners no havia pogut comprar i ha sortit afavorit. Li cobra vint-i-un euros: un pel cafè i els altres vint pel número. L'anunci ha fet generar un acudit que ve molt bé per acabar:

–Cambrer, em cobra el cafè?

–Vint-i-un euros.

–Caram. Que m'ha guardat un número de la rifa?

–No, senyor. Això és un bar del passeig de Gràcia. Vint-i-un euros.