Contra la llibertat d'expressió, només?

L'atemptat d'ahir contra el setmanari satíric Charlie Hebdo a París no és només un atemptat contra una revista ni és només un atemptat contra la llibertat de premsa. És un atemptat contra tots i cadascun de nosaltres, perquè és un atemptat contra la llibertat ja no de premsa ni d'expressió, sinó contra la llibertat de pensament. Perquè els seus autors, fanàtics i obcecats, amb una sang freda que fa feredat en veure les imatges, no pretenien només fer callar els dibuixants ni matar la revista; el que pretenen en el fons és fer-nos callar a tots. Generar por, la por suficient perquè se'ns instal·li al cos, i perquè la nostra llibertat –de premsa, d'expressió però sobretot de pensament– se senti coartada. No acceptar que es pugui pensar diferent, que hi hagi temes contra els quals no es pugui ironitzar en una revista satírica que ho fa de tot, és no acceptar la llibertat de pensament i és no acceptar la democràcia. Ja fa temps que vam descobrir que les guerres del segle XXI serien els atemptats, i d'això, malauradament, tots en tenim gravats a la memòria uns quants exemples, des de les Torres Bessones fins als atemptats de Madrid. Però el de París d'ahir, com alguns altres de molt recents però segurament menys espectaculars, instal·la en la nostra realitat quotidiana nous sistemes d'atemptar (d'assassinar, n'hauríem de dir per ser més exactes) molt més difícils de combatre i molt més salvatges, més incivilitzats, perquè situen el valor de la vida en uns paràmetres que qualsevol de nosaltres és incapaç d'entendre. I és per això que no ho podem acceptar. Ni acceptar-ho ni permetre que la intransigència que han demostrat uns quants salvatges es transformi ara en res que vagi més enllà de la intransigència nostra cap al gihadisme radical. Perquè de xenòfobs ens en sobren. Per això les manifestacions espontànies d'ahir eren una condemna als fets, sí; però eren sobretot una defensa de la llibertat. De premsa, d'expressió i de pensament.