Memòria històrica i risc

En entrar a l'any 2015, els europeus de Catalunya sabien que no era un any més, endut pel riu de la Història aigües avall. Seria un annus mirabilis, transcendental. La nació catalana tornava a ser estat d'Europa com fins a 1714. Per això els catalans, en entrar al 2015, es paraven i es giraven per veure el camí fet, que anomenaven procés sobiranista o simplement procés. Al capdavall què és un camí, sinó un procés? una acció progressiva, que diuen els diccionaris.

Si uns miraven el 2014 acabat sense acabar el procés, uns altres observaven que també concloïa el trienni del Tricentenari. Tres anys de Memòria per tres segles d'Història! s'exclamaven impactats per la potent memòria humana, capaç de reprocessar en tres anys el que en tres-cents havien processat les polítiques espanyolitzadores dels governs d'Espanya a Catalunya, València i Mallorca.

Si ens situem a 2015, comprendrem millor la commoció que el Tricentenari causà en aquella generació. S'havien redescobert amb consciència identitària renovada i pronunciaments polítics inèdits. Si l'any 2012 s'havien manifestat sota una sola pancarta, “Catalunya, nou estat d'Europa”, el 2013 havien format la cadena humana de la “Via Catalana cap a la Independència”, que creuava Catalunya. I l'any 2014 dues vegades havien escrit amb foc la V de votar: damunt Barcelona, capital de la nació que es vol estat, i a les urnes del 9 de novembre, plenes de vots de doble sí: “Vol que Catalunya sigui un Estat? I en cas afirmatiu, vol que sigui un Estat independent?” Sí i sí.

I encara uns tercers miraven els tres-cents anys d'Història marcats pel capicua dels reis Felips de Borbó. Una retrospectiva de tres segles i un nom de continuïtat. El V, “recordat a totes les terres i països catalans, en els segles XVIII i XIX, com el nom del més gran enemic de la pàtria”, segons el Diccionari Coromines. I el VI, que l'any 2015 s'estrenava proclamant-se continuador dels seus antecessors.

En començar aquella segona dècada del segle XXI, molts dels caminants que escrutaven el camí del “procés” també llegien. Els uns repescaven la gesta d'Els timbalers per a un món millor (Reiner Zimnik) i travessaven terres i mars en cerca d'això tan indefinible com és un món millor. D'altres llegien novetats com El capital al segle XXI, on l'economista de moda Thomas Piketty confirmava que “l'experiència històrica és la nostra font principal de coneixement”. I encara uns altres llegien La formació d'una identitat. Una història de Catalunya, on el gran historiador Josep Fontana els ensenyava que no som només “el que som”, sinó també “el que sentim” i per això la història no és als llibres sinó en nosaltres.

Però en aquell llunyà gener de 2015 tothom mirava també cap al futur: com seria la Catalunya europea? Justament el primer dia de l'any moria Ulrich Beck, el filòsof i sociòleg de “la societat del risc global”, professor a Munic, on també ensenyava el futboler Pep Guardiola, en l'Europa alemanya de la cancellera Merkel. Per això encara avui reconforta veure com també en aquells temps el sociòleg català Salvador Cardús advertia que el risc de no arriscar-se era el pitjor risc que amenaçava els habitants de la Catalunya que aspirava a sostreure's de la dependència espanyola.

(Aquesta Catalunya on tu, estimat lector, convindràs amb mi que ja no es podrà tornar mai més a la història del segle XXI com si el procés d'emancipació no s'hagués produït mai. On la memòria històrica no és a les pedres ni als llibres ni a les universitats ni als fotoreportatges, sinó a les consciències i a les urnes.)