0,9 segovians, amb pressa

Cada dia, a les sis del matí, un AVE solitari para a l'esplèndida estació de Segòvia-Guiomar, de nova construcció. Allà hi pugen 0,9 passatgers que, si viuen al centre de la ciutat, ja hauran fet els sis primers quilòmetres del seu viatge en autobús o cotxe particular. Al cap de l'any, tots aquests usuaris (348) estaran a prop d'omplir la capacitat d'un sol comboi, que és de 404 persones. El Temps publica aquesta setmana un reportatge demolidor amb xifres com aquesta.

Tot i això, l'Alta Velocitat Espanyola no genera cap crítica ni polèmica. Tant se val si hi ha crisi i atur o si s'ha disparat el deute públic. El tren ràpid és un emblema poderós que simbolitza l'Espanya rica i plena que continua estenent la xarxa de forma implacable. No importa si els catalans han tancat l'última plaça de toros i reclamen un referèndum; les quatre províncies estan enllaçades i relligades amb el Madrid de l'etern quilòmetre zero. “Atado y bien atado”, deia algú amb veu aflautada.

Un tren llançat a 310 quilòmetres per hora és una bona teràpia per als complexos d'inferioritat nacional d'un país tradicionalment endarrerit. I és per això que la crisi no ha desviat ni un euro d'aquest luxe ostentós i improductiu. Ser espanyol és tenir una estació de gran velocitat a cada capital de província i per això AVE és una de les poques marques comercials que han entrat en el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola amb tots els honors filològics.

Espanya va ràpid, Espanya té pressa. D'Atocha a províncies i de províncies a Atocha, frenèticament, com els 0,9 de Segòvia. Qui –que no sigui català– serà tan mesquí per preguntar-se quant costa saber que Madrid és cada cop més a prop?