Lear

Quan un pensa (en) o es planteja parlar d'El rei Lear de Shakespeare, una obra tan completa i tan complexa, ràpidament li vénen molts temes al cap: les relacions entre pares i fills, l'amor, la traïció, el poder, les relacions de la humanitat amb els astres i la natura, etcètera. Tanmateix, en aquest moment concret a mi m'agradaria parlar especialment de les relacions entre la realitat i les aparences i les seves conseqüències, d'una banda, i d'algunes característiques de la vellesa, de la gent que es fa gran, de l'altra.

Quan encara té el poder, el rei Lear
es deixa convèncer per les aparences i,
fent un mal ús del seu poder, castiga els que realment l'estimen o li són lleials, mentre que premia les que només aparenten estimar-lo. Les aparences s'imposen a la realitat. I quan el rei Lear s'adona del seu greu error, ho fa ja en unes condicions en què ell mateix s'ha allunyat de la realitat i ha començat a tornar-se boig. Hi ha un cas paral·lel en Gloucester, que pel que fa als seus fills es deixa endur també per unes aparences que són totalment contràries a la realitat. En aquest cas, quan Gloucester se n'adona ja és massa tard i s'ha convertit en un cec.

Quina lliçó per a la nostra vida en general i per als diferents aspectes de la mateixa en particular. Si hom es deixa portar per les aparences té sovint el perill d'allunyar-se de la realitat –què és la bogeria, en un cert sentit, sinó un allunyament de la realitat?– o corre el perill de tornar-se cec, de no ser capaç de veure el que està passant realment al seu voltant. Si fem un repàs sincer de la nostra vida, més enllà del dia a dia, que sovint ens fa perdre moltes coses essencials, i més enllà dels afalacs aparents de molta (sovint massa) gent, quantes vegades hem estat cecs o incapaços d'adonar-nos del que realment està passant en la nostra vida particular o del que realment està passant en la societat en què convivim, perquè estem vivint en un món allunyat de la realitat i basat de fet en les aparences?

Hi ha un altre aspecte del rei Lear
que m'interessa cada vegada més, molt probablement perquè em vaig fent gran: el de la vellesa, el de com hauríem de tractar la gent gran. El rei Lear dóna el seu regne a les seves dues filles a canvi que el deixin viure a casa seva i mantenir un centenar de cavallers al seu servei. Probablement, de forma objectiva, el rei Lear no té cap necessitat de tenir cent cavallers al seu servei, i així li ho intenten fer veure les seves filles. Però, des d'un punt de vista subjectiu, d'una persona que ha tingut un gran poder i moltes coses materials, per al rei Lear poder conservar-los té una gran importància. Això és el que li passa a molta de la nostra gent gran, en proporció al poder i les possessions que hagin tingut en el passat, que quan es fan vells necessiten poder tenir algunes coses, necessiten poder decidir autònomament sobre certes coses i tenir els mitjans i les capacitats per fer-les realitat. A vegades poden ser coses importants i d'altres petites coses, però ells necessiten aquest espai vital, aquesta capacitat per decidir-les i realitzar-les. I massa sovint els que som més joves no en som conscients, no ens n'adonem, la qual cosa crea importants frustracions a la gent que es va fent gran.

Fa temps que vaig llegir ‘el rei Lear'
i l'he vista representada unes quantes vegades, però aquestes reflexions m'han vingut al cap després de veure la formidable versió, en la meva modesta opinió, que n'estan fent actualment al Teatre Lliure Lluís Pasqual i un estol magnífic d'actrius i actors. William Shakespeare ha estat considerat un dels dramaturgs i artistes més importants de tots els temps, però també ha tingut detractors importants –El rei Lear en particular potser especialment– entre els quals, per exemple, Tolstoi. Tanmateix, des del meu punt de vista, també coincideixo amb Bloom que “Shakespeare és el cànon” quan ens referim a la dramatúrgia. Essent agosarats, podríem dir que després de les tragèdies gregues clàssiques, probablement El rei Lear és la norma/el cànon quan es tracta de les tragèdies modernes?