Probablement necessitaria tres grans volums, com els que van omplir Karl Marx i Friedrich Engels, per exposar una nova teoria econòmica, però com que només disposo d'aquest modest espai i la meva gosadia em llançaré a analitzar i, fins i tot, proposar què hauria de fer un bon país, i tant se me'n fot el color polític que tingui, al segle XXI per organitzar la seva economia i treure'n algun rendiment, sobretot ara que ens clavaran les dents a la cuixa un altre cop amb una pujada d'impostos. El primer que s'ha de tenir clar és que no es pot vèncer el capitalisme, un vestit fet a mida per a la condició humana. Quan més salvatge és, més a mida ens escau. Haurem d'admetre, doncs, que si no podem vèncer un rival tan poderós com aquest, el que hem de fer és unir-nos a ell amb totes les conseqüències. Els ministres d'economia competents ja triguen massa a qüestionar-se si les plusvàlues de les grans multinacionals estan més bé a Liechtenstein, les illes Caiman o Saint Vincent i les Grenadines o a la caixa amb la qual han de pagar les gegantines despeses d'un estat modern. Ha arribat l'hora que els governs actuïn com un tauró financer més –el millor i més fort de tots– i no tinguin cap mania ni escrúpol, ni tan sols en el delicat apartat dels recursos humans, a l'hora de sortir al mercat a competir i vèncer. El govern espanyol, per exemple, no hauria de tenir un gegant en ruïnes com la televisió pública, que es menja els nostres diners a una velocitat de vertigen, sinó que hauria d'aspirar a crear o esdevenir el màxim accionista de Banco Santander, Zara, El Corte Inglés, Endesa, Repsol YPF o el BBVA. Tots els beneficis d'aquests grups, dirigits si fa falta amb més agressivitat i manca d'ètica que ara, haurien d'anar cap a la caixa comuna. Imagineu-vos què podria fer Barack Obama als EUA només amb els 4.000 milions de dòlars de beneficis a l'any de Microsoft.