Barcelona ‘vs.' Catalunya
l'Àrea Metropolitana de Barcelona és l'expressió d'una realitat que confronta el fet metropolità amb el comarcal
Barcelona i Catalunya són una mateixa expressió amb dos noms. L'ull de d'huracà és d'huracà mateix. El centre màxim de la densitat és un punt que s'explica pel conjunt gradualment més buit. Les lectures duals, del tipus “capital contra país”, són errònies. No fa gaire temps, la visió olímpica de Barcelona (Maragall) es confrontà amb la de Catalunya (Pujol), en una visió dual negativa.
Però l'Àrea Metropolitana de Barcelona, primer reforçada, després dissolta i recuperada novament fa cinc anys, és l'expressió d'una realitat que confronta el fet metropolità amb el comarcal. L'accés del tripartit a la Generalitat va aprovar un equilibri aparent: la vegueria Central (d'Igualada a Manresa i Vic) era un contrapès a la regió de Barcelona, definida aquesta des del Tordera fins al Foix. La visió dual produeix que l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) parteixi el Baix Llobregat i el Vallès Occidental, semblantment com la vegueria de Barcelona parteix el Penedès, amb un Alt Penedès decantat a Barcelona i un Baix Penedès vinculat a Tarragona. Aquests són efectes d'una visió concèntrica del país que genera, sense solució, successives corones de perifèria. Fins i tot la mateixa AMB és dual: 18 municipis centrals amb transport metropolità (TMB) i 18 d'externs sense.
La continuïtat del país es pot entendre per escales: 1, 3, 5 i 7. L'escala 1 és el milió i escaig de ciutadans de la capital; 3 és la ciutat capital contínua; 5, la regió, i el 7, el país sencer. En aquests salts, el llindar 5, el regional, és el més desatès. Entre la dimensió 5 i la 7 hi ha totes les vegueries, menys la de Barcelona, un conjunt 36 comarques i uns 816 municipis. El país és profund, gran, complex i ric entre les dimensions 5 i 7. Però entre les dimensions 3 i 5 és força més petit, però molt poblat, econòmicament decisiu, tot i que enormement perifèric. Hi ha carretades de perifèria a l'esquena de la gran ciutat central, per més que a nivell internacional es vengui un urbanisme modèlic en la façana marítima. Una perifèria, i destacadament el Vallès, cansada de marginalitat i que aspira a ser reconeguda en allò que ja és: la major concentració productiva del sud d'Europa, ni més ni menys.
La voluntat manifestada des del
Vallès de ser present amb pes propi en l'ordenació territorial de Catalunya compartint una única institució supramunicipal de caire metropolità, significa l'oportunitat de refer el
conjunt del mapa administratiu de
Catalunya. Un objectiu clau per a Catalunya és el d'ordenar el salt desatès entre els llindars 3 i 5, el que va des de la capital fins a la regió. Regió veritablement metropolitana, tot entenent que el concepte “regió” és molt més ampli que el fet “àrea” metropolitana i que cal no confondre'ls mai. Per aquest reconeixement proposem organitzar la regió amb tres administracions supramunicipals: AMB, Vallès i Maresme.
Ara bé, a escala regional és important dotar-nos d'un únic pla estratègic que superi el vell pla barceloní. Pla protagonitzat per les tres administracions, però amb la presència directa de l'Ajuntament de la capital (no solament a través de l'AMB). A la regió ens cal també disposar d'una comissió d'urbanisme conjunta i no la reduïda actual, i endegar polítiques clares de superació de la condició de perifèria amb voluntat de posar en valor els espais i oportunitats productius de la vall interior, que és el tram més urbà de tot el corredor del Mediterrani.
Aquest plantejament, fet des de la perifèria, elabora un nou mapa polític de Catalunya, com fa més de trenta anys ho va ser reivindicar les comarques. Aquesta geografia configura un projecte regional de país amb identitats articulades en extensió i profunditat.