El patrimoni natural

Després de gairebé dues legislatures desmuntant les poques eines de què disposàvem per conservar el nostre patrimoni natural, ara el govern anuncia un canvi en la llei de gestió dels parcs, del patrimoni natural protegit. Tot just quan comença el temps de descompte de l'actual legislatura. Ara els nostres responsables polítics decideixen que és el moment de fer els grans canvis. No sembla una mesura prudent. No té cap lògica proposar reformes radicals –estructures, procediments, criteris, etc.– quan el temps que hi ha per implementar-les és molt breu. En canvi, hi ha el risc que amb les presses, sempre males conselleres, s'acabin desmantellant les poques eines de gestió i retallant els migrats recursos de què disposa el que resta del Servei de Biodiversitat o de Protecció del Patrimoni Natural.

A més, aquesta política temerària pot tenir com a objectiu, no declarat, posar fi a les polítiques de protecció del medi natural, eliminant les restriccions legals que hi havia a l'especulació immobiliària sobre determinats paratges. El govern ha passat d'una política silenciosa i administrativa de desmantellament dels organismes ambientals a una acció planificada i suportada ideològicament de mercantilització del medi natural i la biodiversitat. Aquesta no és una sospita o acusació gratuïta, sinó la constatació de les accions polítiques del govern: el desmantellament del Departament de Medi Ambient; la venda dels recursos hídrics, com ara Aigües Ter Llobregat; el canvi de normatives ad hoc per afavorir determinats interessos privats de suposada rendibilitat econòmica (BCN World, El Bulli...); un atac contra els gestors dels espais naturals sense cap base tècnica o científica, i els nomenaments de càrrecs clarament proclius a una gestió rendibilista dels recursos naturals.

El nomenament de Francesc Cano, que s'ha significat per defensar a ultrança que els boscos dels parcs naturals s'han de gestionar amb els mateixos criteris que els boscos que estan fora dels parcs naturals, en seria un exemple. Sembla estrany que, si es van protegir uns determinats espais naturals mitjançant uns criteris objectius en què es prioritzava la preservació dels elements amb alt interès pel patrimoni natural, i per aquest motiu s'hagi invertit durant anys diners públics per preservar-los per tal de no posar-los en perill, ara es consideri que no cal continuar per aquesta via. Val a dir que no tots els gestors del patrimoni natural comparteixen aquest canvi d'orientació, i de fet en determinats espais naturals els seus gestors van continuar per la protecció dels boscos madurs prioritzant la conservació i la baixa intervenció. Quina ha estat la resposta dels responsables del departament? Els han deixat sense competències en la gestió dels boscos del parc. És a dir, els gestors que estan treballant sobre el territori han estat ignorats, una manera no gaire intel·ligent de gestionar l'escàs i valuós recurs humà de què disposem per gestionar el nostre patrimoni. Els seus responsables superiors, el director general de Medi Natural i Biodiversitat, el senyor Antonio Trasobares, i el conseller Josep Maria Pelegrí no amaguen la seva voluntat que els parcs potenciïn el reclam turístic que representen. Curiosament, ambdós manifesten que el primer objectiu dels parcs naturals és la preservació de la biodiversitat, però mentre hi ha una manca manifesta d'elaboració d'eines en aquest sentit, les iniciatives per fomentar-ne o bé l'extracció de recursos o bé el seu potencial turístic sembla que són les úniques que tenen, de moment, pensades. En les intervencions públiques dels responsables anteriorment anomenats, que per aquests temes han estat molt i molt escasses, sempre deixen anar frases de l'estil “mecanismes de finançament innovadors”, “potenciar el desenvolupament del territori”, “rendibilitat econòmica [dels parcs naturals]”, les quals evidencien que veuen els parcs naturals més propers a una marca comercial que no pas a un instrument de protecció de la biodiversitat. El flamant nou pla que ara ens presenten té tres principis bàsics: gestió multifuncional, treball a escala pluridisciplinària i alinear els interessos del territori amb les necessitats de conservació. A part de certa redundància entre ells, la idea és clara, posar al mateix nivell la conservació del patrimoni natural amb l'agricultura, la gestió forestal i cinegètica, i el turisme. En els espais protegits, la conservació de la biodiversitat no hauria d'estar un esglaó per sobre de la resta? En cas de conflicte entre els diferents objectius, si tot està al mateix nivell, com es decidirà el camí a emprendre? Si fem cas de l'experiència, a casa nostra ja sabem que hi ha sectors amb una capacitat d'influenciar molt el poder polític per tal d'afavorir els seus interessos econòmics privats. En els espais que les catalanes i els catalans hem decidit protegir, ja que contenien valors naturals a preservar, no s'hauria d'eliminar aquesta possibilitat? O, com a mínim, reduir-la considerablement? Per a nosaltres és evident que els tres principis bàsics del nou pla persegueixen tot el contrari. Ja hem al·ludit abans a la poca comunicació amb la societat de responsables com el director general Antonio Trasobares. Volem manifestar la nostra sorpresa més negativa pel silenci que manté davant d'una petició que li va fer arribar una plataforma integrada per un grapat de centres de recerca, universitats, entitats conservacionistes, etc., de Catalunya ja fa més de deu mesos. La política actual, lluny de revertir aquest panorama, està desfent la poca feina que s'havia fet; sembla que fan seva la màxima: “si perdem patrimoni natural tot potenciant activitat econòmica en el territori, alhora ens estalviarem el cost de la seva conservació”. Les futures generacions jutjaran les nostres accions, i no sembla molt fàcil que puguem explicar com a principis del segle XXI vam ser un país amb tan poc seny a l'hora de preservar el nostre patrimoni natural.