Escac (i mat?) a les entitats
Indirectament, el que
es posa en situació de perill extrem és el model de societat travat
pel teixit associatiu
L'associacionisme català està en situació d'alarma, i amb raó. Des de fa setmanes, els ajuntaments de tot el país fan reunions informatives amb els representants de les associacions i entitats sense ànim de lucre del seu municipi per analitzar les conseqüències del nou impost de societats en vigor des de l'1 de gener. Les federacions esportives i els clubs esportius de base, a més, tenen amenaçada la viabilitat i la supervivència per la llicència única federativa i l'obligació de donar d'alta a la Seguretat Social qualsevol persona que hi fa una feina per la qual rep una compensació econòmica. Dijous 19 de març, la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC) va ajuntar l'esport català, tant el professional com el de base, en un gran acte de rebuig a les noves normatives.
No són unes amenaces que vinguin d'unes setmanes ençà. Fa molts mesos que es veuen venir. A finals del 2012 van començar les inspeccions de la Seguretat Social a clubs de natació i de futbol que van acabar en sancions. Ben aviat es va veure que no eren inspeccions puntuals i aleatòries sinó que es tractava d'una operació de gran envergadura amb una finalitat ben clara i definida i que eren totes les entitats les que estaven en perill. L'entrada en vigor del nou impost de societats el rebla.
Les últimes setmanes hem assistit
a una mobilització institucional a favor de les entitats sense ànim de lucre i els clubs esportius. Tanmateix, més enllà de l'assessorament fiscal, que en molts casos consisteix a demanar als presidents i directius de les associacions que no s'hi atabalin i posin els seus comptes en mans d'un gestor professional, i de mostrar targeta vermella al govern espanyol, la resistència és més aviat nul·la i poc eficaç. El secretari d'estat per a l'Esport, Miguel Cardenal, se la treu de sobre ràpid amb una simple declaració: “no hi ha greuge cap a l'esport català” i “deixeu de polititzar l'esport”.
La llicència única esportiva és una mesura recentralitzadora clàssica, encara que per buscar-ne precedents hàgim d'anar a l'època de la Delegación Nacional del Deporte, la de FET y de las JONS, i un mecanisme per drenar els recursos de les federacions territorials a benefici de les espanyoles. És a dir, que és una altra factura que es podrà afegir al dèficit fiscal amb l'Estat. També per sostreure'ls poder. Ara l'impost de societats en vigor des de l'1 de gener és un cop de gràcia de conseqüències devastadores. Les modificacions que s'hi han introduït al febrer no solucionen res. La clau està en el concepte d'activitat econòmica, que no pot superar els 2.000 euros d'ingressos anuals, perquè hi caurà qualsevol de les accions que les entitats s'empesquen per finançar-se, des de la loteria i les rifes a les barres de bar.
Hi ha una contradicció terminològica flagrant. En teoria, l'impost de societats s'aplica als beneficis (un 25 per cent de no res), gaudi que no tenen per definició les entitats i associacions sense ànim de lucre. El que hi ha al darrere és més evident encara: un afany de recaptació insadollable i injust perquè s'acarnissa amb els sectors més vulnerables i indefensos de la societat, siguin les persones que cobren una nòmina o bé sigui la base associativa que no tenen ni mitjans ni capacitat per trampejar la legislació fiscal amb assessors i martingales jurídiques.
La patacada la rebran directament les entitats sense ànim de lucre, que es veuran escanyades per l'impost i el cost de la paperassa que els caldrà per complimentar-lo. Però, indirectament, el que es posa en situació de perill extrem és el model de societat travat pel teixit associatiu. Dit d'una altra manera, la cohesió i la integració social a escala municipal, la més bàsica i decisiva per a la convivència. O sigui, que la supervivència de l'associacionisme català, el model de societat que ha vertebrat, es converteix en un altre argument a favor de la independència.
