Museu tèxtil

A Mataró acabem d'inaugurar un museu dedicat al gènere de punt, la indústria que durant dècades havia fet funcionar la ciutat. Tot va començar als anys noranta, quan el senyor Jaume Vilaseca, empresari del ram, va començar a col·leccionar màquines, agulles i bitlles. Va arribar a reunir milers de peces en un magatzem. Ell i els seus col·laboradors les muntaven, les mantenien en funcionament, les greixaven, les mimaven. La idea era que un museu les acollís, i el museu és ara una realitat que per culpa dels entrebancs i les dilatacions ni el senyor Vilaseca ni alguns dels seus col·laboradors no han pogut veure. Primer calia trobar l'edifici. Es va triar amb encert can Marfà, una fàbrica en desús amb xemeneia, columnes de ferro colat, patis i ponts exteriors que comuniquen les diferents naus: una fàbrica de real revolució industrial. Però can Marfà s'havia primer de restaurar, i això vol temps i molts diners. Els diners no s'acabaven de trobar, el temps semblava que no s'acabava mai, però aquí tenim la fàbrica i el museu. De moment només s'hi pot veure una part minúscula de la col·lecció Vilaseca. El gruix es manté al magatzem esperant el trasllat. Però el trasllat també és car, i mentrestant calia inaugurar el museu perquè s'acosten eleccions municipals i a partir d'un cert dia previ als comicis les inauguracions estan prohibides per evitar que l'equip de govern en pugui presumir en benefici propi. Si el termini d'inauguracions acabava el 31 de març, el 28 teníem museu. L'oposició no se'n va queixar, tot s'ha de dir, perquè abans havia governat i el conjunt fabril i museístic també és responsabilitat seva.

Arqueologia en estat pur. El gènere de punt havia arribat a donar feina al seixanta per cent de la població, sense comptar les indústries complementàries. Avui, hi treballen només sis-cents operaris. Això sí: altament especialitzats, productors de valor afegit. Les màquines, moltes de japoneses, es mouen amb ordinadors. El dia de la inauguració, els assistents reconeixien el que veien perquè molts ho havien fet funcionar. Van sentir l'olor de l'oli i els va tornar a entrar al nas i al coll la borra que feia tossir. El meu germà em va preguntar: “Ja penses que si vam poder estudiar va ser gràcies a aquestes màquines?” La mare tenia una fabriqueta. Tothom a Mataró havia tingut una fabriqueta o una fabricassa. Ara es tracta que, passada la curiositat inicial i esperant que el museu es completi, hi hagi una mantinguda fluència de visitants a can Marfà. Com es farà? Amb molta més inversió de temps i diners, m'imagino.