Espais isocrònics
La Catalunya global és un espai isocrònic en què tot és a una mitjana d'una hora de distància, tant si vas a peu com si vas en cotxe, en metro o en tren
L'any 1924, Paul Valéry va fer una conferència a l'Ateneu Barcelonès en què va recomanar als escriptors catalans que escrivissin prosa per evitar la provençalització de la nostra literatura. Aquest consell va tenir molt de ressò i, tal com explica Xavier Pla al seu extraordinari assaig Josep Pla, ficció autobiogràfica i veritat literària (pp.363-66), el van utilitzar diversos escriptors, des de Carles Soldevila a Pla, per reivindicar la prosa en contra de la preferència noucentista per la poesia.
Aquest era l'esquema habitual de la cultura moderna: els creadors del nord d'Europa eren els guies que indicaven el camí de la modernitat i a la resta de països seguíem els seus passos imitant-los, qüestionant-los o fent variacions a partir de les seves directrius. Per això podem observar fins a quin punt han canviat les coses en la nostra era global si analitzem, per exemple, el festival literari MOT que ha organitzat Margarida Casacuberta aquest abril sobre el tema “Escriure ciutats”.
El festival està compost de multiplicitats. Hi participen escriptors i també periodistes, comissaris i fotògrafs, els quals parlen en català, castellà, anglès, francès i italià sobre diverses ciutats: Londres, Beirut, Bogotà, Roma o Barcelona. Per tant, ja no ens trobem amb el creador que ve de la metròpolis europea parlant la langue universelle mentre els natius dialoguen en l'idioma autòcton. Ara els diàlegs multilingües van en diverses direccions, entre el nord i el sud, l'est i l'oest.
Tot i parlar de la ciutat, el festival no se celebra a Barcelona, sinó a Girona i a Olot. Això no s'ha d'interpretar com una reivindicació de la descentralització, sinó com un acte desacomplexat de reconeixement del fet que al nostre país ja no hi ha cap diferència essencial entre ciutat i poble, entre capital i comarques. Cada lloc és el punt nodal d'una xarxa urbana que ja no es pot entendre ni tan sols com a macro-Barcelona, ja que Barcelona és simplement un altre punt nodal, encara que és el lloc de més intensitat i poder; el lloc, per dir-ho així, que concentra més il·luminació als mapes de contaminació lumínica. La Catalunya global és un espai isocrònic en què tot és a una mitjana d'una hora de distància, tant si vas a peu com si vas en cotxe, en metro o en tren. (I per això un programa com El foraster és tan irresistible, perquè ens crea la il·lusió que encara existeix la vida de poble, tot i que aquesta ja només es pot viure en forma de docuficció televisiva.)
Paral·lelament, l'altre objecte disseminat són les mateixes novel·les sobre les ciutats. Els diàlegs entre escriptors, o entre escriptures, del festival MOT mostren altra vegada com la importància de les obres ja no depèn tant d'elles mateixes, sinó de les constel·lacions que es poden crear a partir d'elles. Els que escriuen la ciutat no són només els creadors, sinó sobretot l'organitzador que posa uns textos en relació amb uns altres perquè generin sentit. Al món de l'art ja és molt evident que el comissari és l'autèntic creador de discursos artístics. Però en el món dels llibres el valor de la literatura ja no ve determinat tampoc per la comparació entre els models europeus i els escriptors autòctons. El valor depèn més aviat de les múltiples direccions en què es mouen les creacions seleccionades pel crític que dissenya un festival, un homenatge, un curs o una ruta literària. Aquests esdeveniments són efímers, però són un dels pocs espais d'eternitat a què tenen accés els creadors del nostre temps.
