El Zoo

L'última vegada que vaig visitar el Zoo de Barcelona, fa una pila d'anys, vaig sortir-ne amb el propòsit de no tornar-hi mai més i pensant que un dia o altre el tancarien. Vaig veure els animals de caça major tan ensopits, arnats i ratats, els ocells tan alacaiguts i les piscines dels peixos tan agòniques que em vaig entristir i vaig calcular que en nom del franciscanisme o l'ecologisme ben entès els responsables del parc obririen l'arca de Noè on la fauna estava empresonada i la retornaria a les sabanes, les selves i les aigües d'on provenia.

Hi he tornat. Un dia vaig pensar que feia molt temps que no veia animals ni a les pel·lícules –abans havien estat de moda les pel·lícules de safaris i ara totes es concentren en la jungla de l'asfalt–, i diumenge al matí vaig superar les meves suspicàcies i vaig reincidir. Haig de dir d'entrada que ho vaig trobar tot molt positivament canviat, i, els animals, molt feliços. I si no són feliços és perquè no saben llegir i ignoren quines desgràcies enumeren els rètols explicatius sobre cada una de les espècies exposades. Les que en el seu hàbitat natural no estan en perill d'extinció ja estan extingides, i la conclusió que se'n treu, i que a primer cop d'ull sembla una mica reaccionària, és que, en el cas que ens ocupa, és preferible estar tancat en una reserva a Barcelona que campar a l'aire lliure per Àfrica, Àsia o Amèrica. Fa anys era a l'inrevés. Ara l'home depredador que extermina pumes, arrasa la selva o comercia amb la banya dels rinoceronts ha convertit els zoològics en el paradís terrenal tal com surt explicat a la Bíblia. Almenys pel que fa als animals, ben entès. Vaig aturar-me a l'espai dels elefants a l'hora que els servien el menjar. Per la satisfacció amb què se'l van cruspir, el menú devia ser de primera. Després, uns operaris els van netejar a fons i ells s'hi van posar tan bé que semblava que encara reclamessin la pedicura.

De vegades, quan anava al Parlament, se sentia el badall d'un lleó al moment que un diputat parlava. Això m'havia fet pensar que la gàbia dels lleons era a tocar de l'edifici. Diumenge vaig comprovar que és la de les hienes. No vull establir comparacions inoportunes sinó que vull dir que em fa l'efecte que els nostres polítics desaprofiten la proximitat del Zoo. En comptes de recloure's en els despatxos resclosits a encaparrar-se els faria bé d'anar-hi a airejar-se i relativitzar. I això que dic per als polítics val per a tothom. La gàbia dels ximpanzés es tanca amb un vidre que reflecteix el públic. Sembla un defecte de disseny però és un exercici de modèstia perquè no saps qui mira qui ni qui fa què.