Nèstor Luján

Agustí Pons és el nostre més ferm vindicador de Nèstor Luján i la seva obra periodística. N'ha escrit la biografia, n'ha mantingut viu el record amb articles i altres papers i ara, amb la col·laboració de Jordi Amat, treu el llibre Nèstor Luján. La Barcelona dels tramvies i altres textos (Editorial Meteora). És un llibre trist.

Després del pròleg dels dos antòlegs, vénen els articles que a la revista Destino Luján va dedicar al mal funcionament dels tramvies de Barcelona. Tot seguit, entre els “altres textos” que el títol promet, figuren algunes de les necrològiques que va publicar al mateix setmanari o a La Vanguardia: Josep M. Folch i Torres, Joan Estelrich, Josep M. de Sagarra, Vicens Vives, Carles Soldevila, Josep Pla... Luján constata com se'n van els seus amics i mestres, però no és aquest l'apartat que em fa dir que La Barcelona dels tramvies és un llibre trist, sinó l'últim, el que inclou el dietari personal del periodista, datat el 1947. S'hi llegeix: “Franco ha prostituido a toda la nación.” O, més avall: “El país es un desastre, está educado por una gente ignorante, zafia (...), que fabrica unas juventudes hipócritas, propias para militaradas, elecciones sucias, demagogia brutal y asesinatos a placer.” També: “Franco tiene una voz eunocoide, grotesca, chillona, pero de hombre intemperante y de mal humor.” I encara: “El espectáculo es desolador, la moral anda por los suelos. España es el país más triste del mundo. El sueño dorado de Franco, mantener un estado de guerra civil permanente, es agudísimo y se mantendrá gracias a él.” No cal que seguim. Mentre criticava els tramvies –i ja era prou arriscat–, Luján havia de reservar per als papers íntims les opinions sobre Franco i el seu sistema, que no podia anar ni amb rodes. O sobre Galinsoga: “Este lameculos.” O sobre Ignacio Agustí, director de Destino, i la seva Mariona Rebull, que Pons i Amat en el pròleg qualifiquen de novel·la “magnífica” davant l'opinió menys entusiasta de Luján.

M'ha vingut al cap l'article que sobre el bilingüisme va escriure Josep Pla, l'estrella de Destino. El crític Enrique Badosa li havia elogiat la traça d'escriure indistintament en català i castellà i Pla, després d'afirmar que per a un escriptor només hi ha una llengua, la materna, deia: “El bilingüismo es una tragedia. Una tragedia indescriptible.” Com haver de parlar de tramvies. O com haver-ho de fer dels mussols que a Pla li queien per l'ull de la xemeneia del mas. Es pot parlar de tramvies i de mussols quan també ho pots fer de tot, i amb la teva llengua. Si no, és més que trist: és una tragèdia.