Aire fresc

Els he de confessar que anys enrere jo em comptava entre els ferms partidaris de la no-limitació de mandats. Que si a un alcalde o al president d'un govern els electors li atorgaven una majoria (absoluta o no) rere l'altra i el seu partit el proclamava candidat un mandat o una legislatura rere l'altra, no passava res, amb la teoria aquella que és impossible que els electors s'equivoquin votant-lo. Però de la mateixa manera que els he confessat això, que ja m'estava bé que hi hagués alcaldes o presidents de la Generalitat que ho fossin vint anys, els he de confessar també que a poc a poc he anat canviant de criteri i que ara em compto entre els ferms partidaris de la limitació de mandats. No pas de l'exageració aquesta de la CUP, que només permet als seus diputats ser-ho durant una legislatura (encara que ara durin dos anys) sinó potser de dues. I potser de mandats i legislatures que siguin de cinc anys, com a les eleccions europees. Però amb un límit. Perquè és difícil, quan un ocupa un càrrec durant setze o vint anys no caure en algunes dinàmiques fruit de pensar-se que el càrrec és seu. Perquè és humà. És difícil no caure-hi i és difícil, sobretot, entendre que la política hauria de ser una feina eventual, una prestació de serveis a la col·lectivitat amb una limitació temporal. Els faria una llista llarga de diputats que quan hi estan dotze, catorze o setze anys els agafa por escènica quan han de tornar a lloc. Temen el retorn. I com més temps passa, més. Perquè és cert. Com més temps passa més complicat és el retorn i més gran és la temptació de no caure en determinades dinàmiques, a l'Ajuntament, al Parlament, a la Diputació, al Congrés o al Senat. Limitació de mandats, doncs, i una creueta a la papereta d'anar a votar per marcar qui jo vulgui. Limitar els mandats té alguns inconvenients, és cert, entre d'altres el de desaprofitar potser alguns lideratges quan estan al seu millor moment. Però no limitar-los, vist amb el temps, té massa riscos. I d'exemples no ens en falten.