Silenci...

El procés sobiranista actual de Catalunya és històric en segles, únic, fascinant per a tot aquell qui se'l pot mirar i el pot analitzar de manera objectiva i distant. No és igual per als qui el viuen dia a dia. Il·lusionats de poder decidir el camí per aconseguir un país lliure, però alhora aferrats a aquesta idea absorbent en el pensar i quefer diari, que en tot moment i lloc forma part del que reflexionen, parlen, escolten, llegeixen i fan. El procés s'imposa en les relacions de tothom, hom el valora en el seu entorn familiar, polític, social, cultural o econòmic.

Hi ha, però, una absència escandalosa. La reflexió, l'anàlisi del pensament espanyol sobre el camí que segueix la revolució democràtica catalana. Els diaris espanyols s'han situat com a guardians de l'statu quo, només deixen opinar els unitaristes; res a fer, doncs, on no hi ha discrepància, espai per poder confrontar idees, la idea dominant és una i única. El pensament espanyol unionista ha tingut i té por de valorar conceptes com ara democràcia i dret a decidir i de donar resposta a la reivindicació catalana de poder votar el seu futur mitjançant un referèndum. En aquesta covardia intel·lectual rau la por, cap demòcrata veritable sap que no pot negar el dret a votar a ningú. Silenci, absència per manca d'arguments. Com a molt, desconsideració, quan no desdeny fatu. Només certs periodistes i alguns col·laboradors habituals procedents de medis universitaris s'atreveixen a fer piruetes intel·lectuals per anar a la major. Res d'una Catalunya independent. Ho fan des d'una pretesa neutralitat, buscant com fures un encaix que dia sí dia també la realitat dels fets, sigui argumentari del PP, el PSOE i ara Podem, els nega.

Avalaven una tercera via en què a Espanya mai ha cregut ningú. En veure-ho fracassat per mor de no voler negociar res, ara exposen la teoria del nombre de vots per damunt del d'escons. La llei, avalada per una intocable Constitució, diu que són el nombre d'escons els que decideixen la força política a Catalunya. Igual a Espanya, tot sigui dit. Llei que federalistes, els de l'agonitzant tercera via, i altres es passen per l'aixella, exigint als sobiranistes una obligació que els unitaristes no s'apliquen.

Recentment hom va felicitar el 70è aniversari de Rafael Ribó, el síndic de greuges. Home intel·ligent, obstinat, tenaç, honest i muntanyenc incansable, ha dut aquests trets de la seva afició a l'àmbit polític. Per això mai ha amagat la seva manera de pensar. Un noi de casa bona implicat de debò en cos i ànima a favor dels febles. A l'Espanya d'avui els catalans reben totes les agressions, Ribó està a favor dels seus drets. Sense límits, només faltaria. Entre els seus amics hi havia representants polítics bascos, valencians, argentins, italians, andorrans, i de Síndics de Greuges d'altres països. El juliol del 2006 va ser nomenat director de l'Institut Internacional de l'Ombudsman. Com a president i director europeu és membre de ple dret de la junta mundial de l'organització. El juny del 2009 va ser nomenat president de la junta directiva europea de l'Institut Internacional de l'Ombudsman. No hi vaig veure cap intel·lectual espanyol. Quan va agrair l'afecte que rebia va destacar amb coratge el retard democràtic dels 40 anys del franquisme. Aquí rau el problema. El franquisme era nacionalisme espanyol extrem, però els seus pressupòsits formen part ideològica de la dreta i esquerra. Espanya, per ells, és una llengua, una pàtria, un estat. Cap intel·lectual honest ho pot defensar, per això callen.