Esperança negra

Al Parlament de Londres, per primera vegada en set dècades els liberaldemòcrates (havent-se convertit en un petit estol desplomat del tot irrellevant després de perdre 49 escons en les eleccions recents) han deixat de ser la tercera força. La qual ara és el Partit Nacional Escocès (SNP), que va aconseguir 56 escons (en comptes de la mitja dotzena que havia tingut des que tinc memòria). Per entendre per què, de cop, els escocesos van decidir deixar els laboristes i conservadors (o sigui, els equivalents del PSC i el PP al seu país) a l'estacada, n'hi ha prou amb escoltar la diputada més jove a Westminster des de 1667: Mhairi Black, una estudiant de 20 anys que, a la seva circumscripció prop de Glasgow, va derrotar ni més ni menys que el ministre d'Afers Exteriors en l'oposició laborista (que abans gaudia d'una majoria de gairebé disset mil vots). Black es va apuntar a l'SNP després del referèndum per la independència, impressionada per la desesperació de tanta gent amb qui va parlar durant la campanya a favor del sí. Com a mínim, diu: “L'SNP vol implementar les polítiques que la gent del carrer vol que siguin implementades, i sabem què vol la gent del carrer perquè hi estem en contacte permanent.” I ho contrasta, això, amb la majoria de diputats a Westminster, siguin conservadors o laboristes: “Els interessen més els propis negocis que les necessitats de la gent normal i corrent.” I que consti que tot això ho diu una diputada convençuda que la justícia social i l'emancipació política d'Escòcia són indestriables (al contrari d'aquells polítics catalans, siguin de dretes o esquerres, que bescanten el procés sobiranista d'aquí tot assegurant que no té res a veure amb “els problemes reals de la gent”). No és de sorprendre que en una carta al diari unionista The Guardian –d'on he tret els comentaris de la Mhairi Black– un lector anglès va escriure fa poc: “El meu fill acaba de traslladar-se a Escòcia. Tant de bo pogués acompanyar-lo!”