Política i persones

De nou eleccions municipals. Milers de persones es presenten per ser regidores i regidors (alcaldes i alcaldesses) del seu poble amb l'objectiu, almenys teòricament, de millorar la qualitat de vida de la gent que hi viu. En els últims quaranta anys els nostres pobles i ciutats han patit uns canvis espectaculars. Alguns, sens dubte, positius. D'altres més controvertits. Amb errors i amb encerts que, crec, han estat superiors. I això ha estat gràcies a la molta gent que s'ha compromès per estar als ajuntaments per aconseguir-ho però també a la gent que des de les entitats i associacions han treballat per fer uns pobles i ciutats cada cop millors, més habitables i més amables per a les persones. Entre els/les que es presenten per a governar el seu municipi hi ha de tot, com a tot arreu, i a tot l'espectre ideològic. Hi ha els que ho fan per convicció, per unes idees, per un model de poble o ciutat, i també els que ho fan per un interès exclusivament personal, com si fos una activitat professional més, tot deixant al marge les idees o el model de poble pel qual lluitar. I realment, si ens hi fixem una mica no és gaire difícil distingir els uns dels altres. Amb franquesa, a mi només m'interessen els primers, independentment de quines siguin les seves idees.

Ara que es parla tant de la renovació de la política, de la regeneració ètica radical de la democràcia, ens trobem massa sovint (no sempre sortosament) i a massa grups dels que es presenten, que fan tot el contrari: desqualificacions, menyspreus, mentides, insults, populisme i demagògia a dojo, etcètera. Gent que es dediqui a discutir a fons de programes polítics, de models de poble contraposats, gairebé no n'hi ha. Aquesta és una altra diferència important entre uns candidats i uns altres.

Quan em trobo amb algun candidat que el primer que diu és que ell (o ella) no és polític ni ho vol ser, que només es presenta per treballar pel poble (com si la resta no ho fessin), ràpidament em desperta una gran desconfiança. Bàsicament perquè si algú es presenta a unes eleccions per ser escollit per sufragi universal automàticament és un polític, i ha d'exercir i ha de respondre com a tal. En aquestes eleccions la contradicció màxima és la dels que diuen simultàniament “Fem fora la casta. Primer els de casa”, perquè una cosa pot ser molt sovint la contrària de l'altra.

Quan donava voltes a totes aquestes reflexions he pensat que, a més de les idees, les conviccions, els models de poble, hi ha una altra cosa molt important: com són les persones que es presenten? I, en aquest sentit, m'ha vingut al cap el que deia un clàssic, el professor Carlo Cipolla, a Les lleis bàsiques de l'estupidesa humana. Cipolla considera que hi ha quatre grans grups de persones que es poden trobar en qualsevol col·lectiu (ell posa com a exemples contraposats els catedràtics d'universitat i els bidells de la mateixa universitat). Aquests quatre grups són: els intel·ligents, que són capaços de fer, simultàniament, el bé als altres i també a ells mateixos; els malvats, que són els que s'aprofiten personalment de les situacions tot perjudicant els altres; les bones persones, que fan el bé als altres però que es perjudiquen a si mateixos; i els estúpids, que perjudiquen tant els altres com a ells mateixos de forma simultània.

Sembla bastant clar que, tenint en compte que estadísticament hi haurà una mica de tot, el que interessa una societat (o un poble), sobretot pel que fa als seus líders, és que hi hagi moltes persones intel·ligents i molt poques persones estúpides. I que les bones persones i els malvats, tant per tant, siguin el més intel·ligents possible. D'aquesta manera, es podrà fer el bé al màxim nombre de persones i es perjudicarà el mínim de gent. Potser aquest pot ser un criteri –no l'únic, evidentment– a l'hora d'escollir la persona o candidatura a qui votar en aquestes eleccions municipals.