El territori

Mai com ara, i concretament des de l'inici d'aquesta campanya electoral que ha de concloure amb la renovació dels ajuntaments, el “territori” havia estat tan distant de Barcelona. El mateix ús de la paraula “territori” que des de fa un temps i per decisió de les ràdios i les televisions de la capital engloba totes les ciutats, tots els pobles i tots els paisatges que no són Barcelona fa evident la distància de què parlo. Hi ha Barcelona i després hi ha el territori. Ni províncies, ni demarcacions, ni vegueries, ni comarques ni pobles amb nom propi. Territori. Jo, com vostès saben, visc al territori, i d'aquí estant constato que a Barcelona tenen uns problemes que si ens criden l'atenció és només perquè Barcelona és la capital territorial on tenim alguns interessos i perquè els mitjans de comunicació no paren de parlar-ne. Fins ara ens havien explicat que Barcelona era una ciutat triomfant. Com diuen alguns, “la història d'un èxit”. Ara, un cop engegada la campanya, veiem que abunden els que discuteixen l'asseveració. Fins i tot sembla que els que la qüestionen amb més insistència tenen possibilitats d'arribar els primers a l'alcaldia. I això que compten amb el suport de molts responsables de l'èxit ara posat en qüestió. Seguint les regles de la dialèctica elemental, i com sempre passa quan un partit va al davant, els altres, per no perdre pistonada, s'apropien poc o molt del seu discurs i el resultat és que tots opinen, amb més o menys modulació, que Barcelona no pot seguir com fins ara i s'hi imposen molts ajustos, alguns de manera gairebé radical.

I al territori, què? He assistit a alguns debats a càrrec dels polítics aspirants a governar la meva parcel·la territorial i tot es manté en un discret anar fent. Abans, Barcelona ens empenyia i ens servia de model. Si Barcelona feia una vila olímpica, nosaltres fèiem un nou eixample; si s'obria al mar, nosaltres també ens hi obríem. L'escala era menor, però també ens permetia parlar d'“història d'un èxit”. I ara? Ara anem tan escurats de diners i també escassos de polítics brillants o amb possibilitats d'emprendre res que podem estar contents de l'anar fent que dic. No podem qüestionar el que tenim perquè encara hem de donar gràcies que ho tinguem. La força política que a Barcelona ho discuteix tot i pot governar, al meu “territori” no es presenta. O ho fa amb les sigles tradicionals, moderades i domesticades. Què hauria de discutir? El model turístic que no tenim? Els congressos que no celebrem? El model comercial fet de botigues tancades? La distribució de la fortuna dels rics? Quins rics?