Beat Romero d'Amèrica
Tres anys de compromís amb la pau i la justícia de l'arquebisbe acabaren amb l'assassinat
Demà, dissabte, a la catedral de San Salvador, serà beatificat el màrtir Óscar Romero, iniciant el procés de canonització que el farà oficialment sant, malgrat que fa molts anys que el poble llatinoamericà ja el considera com a tal. Finalment es corregirà l'anomalia mantinguda per l'Església oficial, en què el conservadorisme vaticà ha encallat fins al darrer moment el procés de reconeixement exemplar del segurament més emblemàtic arquebisbe centreamericà.
Lluny en el temps, però pròxim en el record, la imatge d'aquell capvespre a l'hospital de la Divina Providència, on Óscar Arnulfo Romero celebrava missa a la capella. Quan l'arquebisbe es girà de cara als pocs assistents per donar-los la benedicció final, un expert tirador, protegit per membres dels temuts Escuadrones de la Muerte, envià la bala fatal que encertava de ple el prelat. El dia abans, a la catedral, Romero havia llegit la llista dels religiosos assassinats per la dictadura i demanava als soldats que fossin insubmisos davant les ordres que incitaven a la violència, fins a matar camperols indefensos o a disparar contra el poble. “En nom de Déu i en nom d'aquest poble sofrent que eleva les seves lamentacions fins al cel, els suplico, els prego, els ordeno en nom de Déu: prou repressió!”, digué l'arquebisbe en la darrera homilia.
Romero havia estat un capellà conservador, atent a les necessitats del poble des de posicions conformistes, i fou això que en facilità l'ascens a
l'episcopat centreamericà, quan Roma tenia la seguretat que no seria un personatge “conflictiu”. Més, tenia un gran amic en Rutilio Grande, un jesuïta que havia fet l'opció a favor dels pobres i vivia entre ells al districte d'Aguilares. Quan Rutilio fou assassinat per un destacament militar, l'arquebisbe demanà explicacions al govern, que es deia catòlic, i prengué la decisió de no assistir ni facilitar cap acte oficial mentre no es depuressin responsabilitats. Des d'aleshores el bisbat de San Salvador es convertí en actiu defensor de la causa dels pobres i Romero s'acostà a la teologia de l'alliberament, reclutant com a consellers els jesuïtes Ellacuría i Sobrino. “Amb monsenyor Romero, Déu va passar per El Salvador”, exclamava Ignacio Ellacuría, que anys després també moriria assassinat.
El profeta no fou silenciat ni pel mateix Joan Pau II, que en divuit mesos envià tres visitadors apostòlics per inspeccionar el comportament i demanar-li que fos comprensiu amb els militars. Cridat a Roma, sortí plorant de l'audiència papal tot fent les declaracions que feren la volta al món: “El papa no m'ha entès; no pot entendre'm, perquè El Salvador no és Polònia.” Des del Vaticà, s'acusà extraoficialment Romero d'estar influït pel marxisme.
La història és coneguda. Tres anys de compromís amb la pau i la justícia acabaren amb l'assassinat, i fins i tot els Escuadrones actuaren durant el funeral, causant una vintena de morts dins la catedral. Joan Pau mirà cap a un altre cantó i quan l'Església llatinoamericana demanà la proclamació de Romero com a màrtir de la fe, la decisió personal de Wojtyla encallà el procés. Des de l'Argentina, l'arquebisbe Bergoglio digué, el 2004, que el Vaticà cometia un error no accelerant el procés de canonització del màrtir que, d'altra banda, ja havia estat santificat pel poble. Poc abans de morir, en una de les famoses homilies que es propagaven per tot Amèrica, l'arquebisbe havia dit: “Si em maten, ressuscitaré en el poble salvadoreny.”
Des de l'ascensió al pontificat, el papa Francesc havia ordenat activar la causa dels sants a favor de Romero. Demà es compleix el primer capítol d'aquest deute històric. Potser Joan Pau II, des d'un núvol, contemplarà incrèdul allò que mai no comprengué.
