Catalans que no poden votar

Falten poques hores per a les eleccions municipals. Ja coneixem els noms dels alcaldables i de la resta d'aspirants de les llistes municipals i fins i tot han tret el cap les famoses llistes fantasma.

Hem d'esperar que una bona part de les persones que es presenten per ser alcaldes o regidors/es ho facin per dur a terme el programa electoral promès. I que ho facin amb la voluntat de fer del seu poble o ciutat un bon lloc per viure-hi i treballar-hi. N'hi haurà, també, que tenen com a objectiu fer valdre i representar la veu minoritària del seu electorat, moltes vegades callada o menystinguda pels partits més majoritaris. Però malauradament també hi haurà alguns candidats/es que utilitzaran un missatge molt sorollós, i amb molt d'espai als mitjans de comunicació, adreçat a atacar una part de la població –el 15%– i a culpar-la de tots els mals. I ho fan sabent que aquest 15% de la població, veïns i veïnes nostres d'origen estranger, no es poden defensar perquè no tenen dret a vot i estan exclosos de la gran festa de la democràcia. Hi ha certs discursos rancis i amb olor de naftalina que no han variat gens, tot i que els moviments migratoris ja no ens són gens estranys i tot i que la convivència amb gent procedent de qualsevol part del món és un fet ben habitual a Catalunya. És un discurs que arrenca en una mirada curta i sense matisos, que alimenta ideologies polítiques –i els seus corresponents partits polítics– amb una posició inamovible sobre el dret a vot d'aquesta part de la ciutadania sense veu ni vot. Malgrat que moltes d'aquestes persones sense dret a papereta fa molt de temps que viuen al municipi –empadronades, utilitzant els serveis, pagant tots els impostos directament o indirecta, etc.–, continuem sense deixar-los participar amb tota normalitat de la vida cultural, social, esportiva... i les convertim en uns mers ciutadans que es miren la vida sense poder implicar-s'hi.

Són ciutadans del municipi on resideixen. Però no podran votar. No podran escollir qui volen que els governi, no podran triar quina és la política que els pot semblar millor per a ells, els seus fills i els seus veïns i amics. Quan es parla d'integració, també s'hauria de preveure el procés d'integració en la participació social, cultural, esportiva i política de tothom –vingui d'on vingui– que viu en un municipi.

Hi ha un notable nombre de persones a molts dels nostres municipis –un 25%, o més en alguns pobles i ciutats– amb qui parlem o treballem diàriament i que hem incorporat a les nostres vides i relacions personals. Són persones a qui obliguem, sí o sí, a contemplar la vida des de la barrera. En no ser de cap país de la Unió Europea ni d'un país que hagi signat un conveni de reciprocitat (només 12 països l'han signat: el Perú, Xile, Colòmbia... i també Cap Verd, Trinitat i Tobago i Nova Zelanda, entre d'altres), el 24 de maig hauran de quedar-se a casa perquè a casa nostra encara no se'ls reconeix el dret a vot. Però hi ha esperança. Si fa pocs dies parlàvem de l'exclusió d'Ibrahim Sano, d'origen senegalès, de la llista de la CUP de Girona per no tenir la nacionalitat espanyola, no és menys cert que en el ple del mes d'abril l'Ajuntament de Girona va aprovar la moció per reclamar el dret a vot per a tothom. Una moció impulsada per l'Espai Antiracista de Salt i Girona, que té el suport i la simpatia de moltíssimes entitats. Alguna cosa es mou. Sabem que és un tema controvertit del qual cal anar parlant. Però cal posar fil a l'agulla si volem que les futures generacions, ja plenament mestisses, s'arromanguin per fer d'aquest un món més habitable.