La Colau

Com que he dit i repetit que una de les coses que més m'acaben els quartos és la persecució a què és sotmès el català, vostès entendran que la nit de diumenge, la de l'escrutini electoral, me n'anés a dormir amb el somriure pintat a la cara després de saber que en Bauzá de les Balears i tota aquella colla de València passarien mala nit. “Alguna cosa devem haver fet malament”, va dir el Bauzá del clatell escarolat. Alguna cosa. Que la hi pregunti als mestres, als alumnes i als pares dels alumnes. Després, seguidament, hi ha altres “coses”. Per exemple la corrupció i el mal govern. Però la corrupció espiritual, la que ataca i debilita l'ànima d'un poble, permetin-me que ho digui així, com de missa, és la pitjor.

També em va fer dormir com un angelet pensar que a Catalunya la força de les forces sobiranistes havia augmentat. Diguin el que diguin els “unionistes” situats en el cantó de la mala fe, que és el cantó de Bauzá, la colla valenciana i les altres colles, quina colla tots plegats.

Finalment hi ha Barcelona, on ha guanyat Ada Colau. Jo, com que sóc del “territori”, no voto a Barcelona. Si hagués estat el cas, segur que no hauria dipositat la confiança en aquesta senyora, però com que parlem de la voluntat majoritària i com que les coses s'han d'agafar en sentit positiu, que és el que intento en aquestes columnes si no hi ha la persecució del català pel mig, a mi els resultats barcelonins m'acaben semblant prometedros. Deia Pasqual Maragall, l'autor de la Barcelona actual que Colau i els seus ara qüestionen, que a Catalunya li convé de tant en tant una tramuntanada. La tramuntana és un vent impetuós que renova l'aire. De moment, la premsa estrangera no se sap avenir que una dona que fins fa quatre dies era desallotjada dels llocs per la guàrdia urbana ara sigui la comandant d'aquests uniformats. A molts punts d'Europa el malestar social incentiva l'extrema dreta. Aquí, l'esquerra democràtica i il·lusionadora. Ja va bé. I com que no ha obtingut la majoria absoluta, els pactes ja suavitzaran les exageracions. Democràcia pura.

“Oh, però la Colau no és sobiranista”, diuen. A banda que és partidària del dret a decidir, que és més del que prediquen alguns “unionistes”, la seva victòria ha de servir perquè els partits independentistes, que de moment no sumen, s'adonin d'una vegada que per guanyar han de ser sensibles a les demandes i preocupacions dels votants de la Colau i vincular-los al projecte. De moment ella s'obre a ERC i la CUP. “Catalunya serà social o no serà.” El bisbe va dir “cristiana”, però ja ens entenem.