El llarg procés

‘El llarg procés' és, per començar, el títol del llibre que ha escrit en Jordi Amat, savi que ho sap tot. No parla del “procés” que tothom pensa, el que ens ha de dur a la sobirania, sinó del que ens ha conduït fins a la situació actual, de la guerra ençà. Des dels claudicants com Guillem Díaz-Plaja fins a la Barcelona plena dels Jocs, ara en discussió. Parla de Cambó, Pla, Estelrich i Destino; de Benet, Triadú i Serra d'Or; de Ferraté el solitari; de Riba i la Bernat Metge; de Cahner, Castellet, Molas i Edicions 62; de Pujol, de Maragall i de tot de tipus i episodis que Jordi Amat ens il·lumina amb una llum intensa i inèdita. Tot el que explica, jo, que sóc un desorganitzat, més o menys ho sabia o em sonava. Ell, que ha saquejat tots els arxius i totes les hemeroteques, m'ho organitza, m'ho confirma i em dóna dades ignorades, molt ben escrites. El dia que em va dedicar el llibre, parlant d'altres coses li vaig dir que jo era immune a l'enveja. Sempre hi ha excepcions, ¿Com es pot saber tot, i amb trenta-sis anys? Amat no és de totes maneres perfecte i ha perjudicat el llibre amb unes manifestacions en què afirmava que va fer més pel catalanisme la revista Destino que Serra d'Or. Com que Destino tenia els orígens a Burgos, ja l'hem armada. Però el llibre no va d'això, ni en parla. Tampoc parla de l'altre “procés”, perquè ja hem dit que el relat s'acaba als noranta, tot i que sospito, i alguns escrits d'Amat m'ho fan creure, que n'és crític. O escèptic. O matisadament refractari. No s'alarmin: quan parla un savi se l'ha d'escoltar encara que pensi diferent. O perquè pensa diferent. En Jordi Amat, que ens relata la Catalunya resistent que no vol morir, és, no caldria dir-ho, el revers dels pamfletistes nirviosos.

¿I l'altre “procés”, el que s'encadena amb el de l'Amat i en el qual tothom pensa? Jo recomanaria i recomano que prenguem paciència. No a causa de “la pèrdua de Barcelona” en les últimes eleccions, com ho han qualificat alguns, sinó a l'espera que els que l'han “conquistada” s'afegeixin al projecte. Parlo de Barcelona i també de l'àrea metropolitana. No en tenim prou amb Girona o amb els assistents a les grans manifestacions dels onzes de setembre. Vindran les eleccions del 27 de setembre i després unes altres. Sempre reforçant-nos, i sumant efectius a base de convèncer-los que les causes de les “indignacions” quedarien molt pal·liades amb un estat propi solvent. O se'n convenceran ells mateixos, ara que governaran i veuran el pa que s'hi dóna o no s'hi dóna. No és una “pèrdua” sinó una magnífica oportunitat. La victòria? Assegurada, però tots els “processos” són llargs.