Vinçon

Hi ha qui diu que una mentida mil vegades repetida acaba sent veritat. A Vinçon, la botiga del passeig de Gràcia de Barcelona, estaven convençuts que mil regadores posades a l'aparador acabaven sent unes bones i apetitoses regadores. Després arribaves a casa i la regadora, separada de les seves companyes, era una regadora com les altres i en comptes d'anar a fer bonic al menjador o a l'entrada anava a parar al lloc de les regadores. Diu que Vinçon tanca, i jo tinc un disgust perquè passant pel passeig de Gràcia hi entrava i hi feia una volteta. Sempre he pensat que els barcelonins mitifiquen coses rares. Per exemple el Sándor, aquell bar que fa tanta pudor de resclosit i té uns clients d'un arcaisme tan perfecte que en comptes d'estar situat a la plaça Francesc Macià sembla que encara ho estigui a la de Calvo Sotelo. O aquell altre bar, el Zurich de la plaça de Catalunya, que se salva per la situació però on serveixen un cafè que no és res de l'altre món i està equipat amb unes taules i unes cadires fredes i d'alumini que sembla que a la primera ventada hagin de sortir volant. O aquella barra de bar de l'entrada del mercat de la Boqueria. O aquelles botigues d'alimentació plenes de pols i quisca. O la cocteleria Boadas del carrer Tallers. Un dia que vaig entrar al Boadas en vaig sortir corrents perquè em va fer l'efecte de penetrar al panteó de la gauche divine i hi vaig trobar els clients tan tristos i aclaparats que hauria dit que els acabaven de comunicar que la Dama del Paraigua del zoo s'havia mort.

Entenia en canvi que Vinçon fos un establiment “de culte”. Si ara m'ho fessin explicar no sabria dir què era Vinçon. Una ferreteria? Una botiga d'objectes d'escriptori? Una sala d'art? Una exposició de dependents uniformats? Un faianç? Faianç és la paraula que a l'època modernista definia una botiga de plats i olles, i com que Santiago Rusiñol havia viscut a la casa on hi ha Vinçon, que a més era propietat de la família de Ramon Casas, trobo adequat fer-la servir.

Diu que s'hi posarà un botiga de moda cara. Una altra. Ara que hi ha hagut eleccions he vist per la televisió els regidors i alcaldes electes en trànsit de negociar o de prendre possessió. Cap, amb corbata o amb faldilles. S'imposa la samarreta i es reimposen els texans en els consistoris. ¿Qui usa els vestits de les botigues monogràfiques del passeig de Gràcia? Els japonesos, els russos i els creueristes, diuen. Vinçon era una barreja de tot i em sorprèn que precisament ara que tot és tan confús i es necessiten tantes regadores el negoci abaixi la porta.