Sardanes i castells

Diumenge vaig ser espectador d'una ballada de sardanes de lluïment que feien a la plaça. Prefereixo les ballades populars, desmanegades i espontànies abans que aquestes amb enagos i espardenyes, però l'observació em va suggerir unes reflexions de folklorista aficionat i divagador.

Com que ho comparem tot i som binaris, s'ha dit que les sardanes i els castells humans són no solament dues manifestacions diferents sinó incompatibles. Primer, per origen. Mentre les sardanes són un producte de la Catalunya Vella, la del Llobregat en amunt, els castells tenen l'epicentre al sud del riu fronterer. Després, per fesomia i actitud. Les sardanes s'interpreten en horitzontal i tenen un punt de fragilitat, mentre que els castells opten per la verticalitat i la força. Sí, molt bé. Però els escenaris i els horaris són, per començar, els mateixos: una plaça i a l'hora de més sol. La plaça on contemplava les sardanes ha estat declarada “la més sardanista” de la meva ciutat –al nord del Llobregat– i també “la més castellera” perquè els castellers locals i de fora hi aixequen per la festa major construccions meritòries. Les sardanes es compten, i sempre hi ha un ballador que dóna instruccions amb un cop de veu. Als castells també hi ha vociferacions, i els números esotèrics igualment tenen molta importància. Per no dir res de la competitivitat. Les colles sardanistes de diumenge competien les unes amb les altres per unes copes que hi havia damunt una tauleta. En els castells, sempre s'imposen els de Vilafranca per damunt de totes les altres colles del país. Per cert que el conjunt guanyador de les sardanes va ser un del Vendrell, terra de castells. Vull dir que tot està barrejat, que sorgeixen colles castelleres i colles sardanistes a banda i banda del Llobregat, que els instruments que les acompanyen tenen ressons comparables i que el simbolisme finalment és el mateix: “un poble que avança donant-se les mans” o “un poble que fa pinya”.

Sebastià Juan Arbó diu en el seu llibre de memòries ara reeditat que les sardanes no han tingut mai penetració a les Terres de l'Ebre. Allí s'hi balla i canta la jota vinguda de l'Aragó navegant pel riu, segons l'escriptor. Els de l'Ebre, sempre una mica al marge. Ara: els ve de l'Aragó, la jota? Toni Artigues, folklorista mallorquí, afirma que és la forma musical i ballable comuna a tota l'antiga Corona aragonesa, el País Valencià i les Balears inclosos. Un dels seus trets identificatius. Abans que sardanistes i grallers som executants de jotes. ¿I si les recuperéssim i balléssim a les places amb sol, per completar-nos?