La llei de jurisdiccions del PP

La història del catalanisme polític ha marcat una data que va fer-lo madurar amb responsabilitat i eficàcia. Ja se sap, diuen els més escèptics de la tribu, que el catalanisme sempre s'ha mogut més a còpia de reaccions que com a conseqüència d'una acció premeditada. Coses de la tribu. El responsable d'aquell miracle va ser un modest dibuixant i una revista satírica. El 25 de novembre de 1905 l'oficialia de la caserna del Bruc de Barcelona va formar una esquadra abrasiva que, en marxa triomfal, va destruir les redaccions del setmanari ¡Cu-Cut! i el diari La Veu de Catalunya, tots dos controlats per la Lliga de Francesc Cambó. No hi va haver ferits perquè la distància entre la Diagonal i el centre de la ciutat va permetre que els redactors de les dues publicacions poguessin fugir-ne a temps. L'alteració dels oficials es justificava per un acudit que el ninotaire Junceda havia publicat uns dies abans a ¡Cu-Cut!. Una vinyeta incisiva però gens desbocada. Que avui sorprèn per la ingenuïtat. Al davant del frontó Condal un militar demana a un civil a què es deu tant de sarau. El civil li comenta que a dins se celebra una victòria. I el militar replica que deu tractar-se de “paisans”. Perquè els militars del moment en podien celebrar de ben poques.

L'atac a les dues publicacions va desembocar en una crisi aguda dins el sistema conegut com la Restauració. El govern va dimitir i el nou Consell de Ministres va aprovar la denominada llei de jurisdiccions, una iniciativa legislativa que va impulsar la creació de Solidaritat Catalana, que va arrasar en les següents eleccions. L'artefacte va ser efectiu però va durar poc. En tot cas, va quedar clar que el catalanisme unit podia derrotar qualsevol adversari polític.

La llei de jurisdiccions proclamava literalment: Los que de palabra, por escrito, por medio de la imprenta, grabado, estampas, alegorias, caricaturas, signos, gritos o alusiones, ultrajaren a la Nación, a su bandera, himno nacional u otro emblema de su representación seran castigados con la pena de prisión correccional. També patirien la mateixa presó “correccional” los que de palabra o por escrito, por medio de la imprenta, grabado u otro medio mecánico de publicación, en estampas, alegorías, caricaturas, emblemas o alusiones, injurien u ofendan clara o encubiertamente al Ejército o a la Armada o a instituciones, armas, clases o Cuerpos determinantes del mismo. En el primer cas, els injuriants havien de ser jutjats per tribunals ordinaris. En el segon cas la “injúria” quedava sota jurisdicció dels tribunals del fuero de Guerra y Marina.

Potser és aquesta eventualitat la que ara contempla la premsa espanyola més alterada i els dirigents del Partit Popular més ofuscats. El Tribunal Suprem va decretar en una sentència passada recent que no es podia condemnar el delicte de xiular l'himne espanyol perquè aquesta acció es pot emparar dins el concepte, consagrat per la mateixa Constitució, de “llibertat d'expressió”. La premsa de la nova Falange no ho veu així. Com pot ser considerat “llibertat” un ultratge a l'himne, al rei o a la bandera? Són uns valors massa sagrats perquè quedin protegits per cap llei, per molt constitucional que resulti.

Una part de l'Espanya actual, la nova
Espanya conseqüència del canvi de règim, no ha paït encara la laïcitat dels seus valors suprems. Hi ha conviccions sagrades que desborden qualsevol eventualitat civil. L'himne n'és un. I la bandera. I el rei. Por Dios, por la Patria y el Rey proclama la marxa de l'Oriamendi, l'himne del carlisme. Les estrofes que segueixen, més corrosives encara, parlen de mort. Durant segles generacions i generacions han mamat aquestes divises, constitutives de l'imperi. En són la darrera ombra. Tot això alimentat per la intransigència. La que considera “injúria” la protesta o l'opinió discordant. Si el govern de Mariano Rajoy vol endurir la legislació per castigar els ultratges contra el seu himne, pot copiar la redacció de la llei de jurisdiccions. O directament la lletra de l'Oriamendi.