Democràcia participativa

El nou llenguatge de la transgressió, que es pretén sincer, ni és nou ni és sincer. Els partits que es proclamen alternatius han fet populars expressions tan rodones com casta. Una mica més de perspectiva històrica desvelaria que les ocurrències mai són del tot originals. El PCE en els anys trenta del segle passat ja dividia la societat a la manera de l'Índia. Un article publicat al diari La Verdad, portaveu dels comunistes, titllava el 1936 un empresari teatral de “número u de la casta” i “patró feixista”. Testimonis supervivents confirmen que el substantiu que més felicitat ha donat a Pablo Iglesias ja s'enramava, alegre i combatiu, en un dels moments més bèsties de la història d'Espanya. N'hi ha una altra, d'expressió, que també ha fet fortuna: democràcia participativa. Se suposa que una tal democràcia és més virtuosa que la “representativa”, perquè proposa una implicació molt més sòlida que acudir a urnes cada quatre anys. La idea és benigna i de progrés. Si no fos perquè és eufemística i pot arribar a ser tramposa. Segons la democràcia “representativa”, ara Ada Colau hauria de buscar els suports que necessita per governar amb solvència l'Ajuntament de Barcelona. Atenent al criteri “participatiu”, la nova alcaldessa pot pensar que en té prou activant la protesta dels seus partidaris al carrer. Vol dir que democràcia participativa seria en realitat un eufemisme útil per amagar una realitat més amarga: la coacció de les minories mobilitzades. I això també ho hem viscut.