Diaris al tren

Un dia d'aquests vaig agafar el tren a dos quarts de set del matí. Si en comptes de jo ho hagués fet un estranger que no sabés de què va la cosa hauria arribat a la conclusió que o bé en aquest país som uns intensius i extensius lectors de diaris o bé que el dia abans havia passat un fet extraordinari, un fet d'aquells capaços de canviar la vida de les persones i la ruta del món sencer, i que la gent abans de pujar al tren havia corregut als quioscos com bojos per proveir-se de material informatiu. Tothom al vagó, i quan dic tothom vull dir tothom, duia un diari a les mans. Com que era sense excepció el mateix diari, La Vanguardia, el nostre estranger baixat dels núvols o del quart pis d'un hotel de Calella s'hauria plantejat una altra disjuntiva: o aquí disposem d'un sol diari per informar-nos o La Vanguardia és per als voraços de notícies l'únic solvent. O l'únic que publicava la notícia que tothom esperava.

Eren diaris regalats. Cada matí se situen a l'entrada de les estacions uns nois que subministren “Vanguardies” als passatgers. La meva quiosquera n'està molt enfadada, però la difusió és la difusió i com que les vendes baixen –a La Vanguardia i a tots els diaris–, alguna cosa s'ha de fer per convèncer els anunciants que els és un negoci promocionar els seus productes a través del paper. A més a més, algú paga: Renfe, la Generalitat, la Diputació... El contribuent.

Ningú al tren no consumia el diari com ho fan els que el llegeixen cada dia. Un lector habitual tracta el diari amb gran familiaritat. El plega, el replega, tria les notícies, entra a fons en unes i prescindeix d'unes altres, llegeix amb atenció una columna o la deixa a mitges, segueix un ordre que pot ser un desordre: uns comencen pel principi, uns altres pel final... Els lectors del vagó agafaven el diari amb els braços oberts immobilitzats, com si tinguessin rampa, fessin peses o llegissin el Llibre Vermell de Montserrat. A la pel·lícula Farenheit 459, de François Truffaut, un personatge que no ha obert mai un llibre en comença un llegint el copyright, l'adreça postal de l'editorial i els avisos legals que tots ens saltem. Un passatger del tren va llegir el peu d'impremta i els noms de la manxeta de La Vanguardia, un a un.

Hi ha una foto famosa, antiga i situada en un tren de Nova York, on tothom llegeix el diari, de debò i de capçaleres diferents. Es posa sempre com a exemple de l'època en què la premsa era forta i imprescindible. L'enterrarem amb una imatge semblant. Tothom amb un diari al tren, només que tothom en pot prescindir i ningú no l'ha comprat.