Perdó per dir-ho!

La separació d'Unió ha estat el tret de sortida cap al 27 de setembre. Un tret al peu de Duran, perquè els budells del partit s'embrutaran més i més. Les eleccions del 27, ara sí, comencen a aclarir-se. Hi ha el sí, el no i els ambigus. Si guanya el sí, el Parlament i el govern encarrilaran el camí cap a la independència. I, festivament, també el carrer. Per tant, el que hi ha en joc no és la gestió d'un govern, ni la política econòmica, ni tan sols les restriccions pressupostàries, tampoc el model educatiu. El 27 de setembre es decideix si ho fem i com ho fem. Si ho fem, ho farem amb una estratègia de desconnexió de la qual participen, per ara, Convergència i Esquerra. La CUP s'hi afegirà aviat. Oriol Junqueras i Artur Mas ja han explicat què volen. Tots dos proposen llistes d'ambicions transversals i àmplies. Amb punts mínims genèrics curiosament compartits. Llistes que demanen desbordar sigles i superar etiquetes. Desbordar les sigles de Convergència Democràtica i d'Esquerra Republicana. Superar les etiquetes tradicionals de “dretes” i “esquerres”. Perquè el que plantegen l'un i l'altre és obrir un període excepcional que haurà de culminar amb la separació d'Espanya. I ara ve la bona. D'acord, el debat ha estat superat i no se n'ha de parlar més, per no ferir susceptibilitats ni enrarir el procés; però, si les llistes d'Oriol Junqueras i Artur Mas s'assemblen tant, són transversals, comparteixen tants ideals i conviccions, ¿com és que no poden confluir? Perdó per dir-ho!