Budells estesos

La frase de moda en la darrera dècada a Catalunya fa més o menys: “Això demana que obrim un debat.” De debats, n'hem obert uns cinc milions. Més que melons i magranes junts. Tancar-ne algun ha estat molt difícil, perquè els debatedors perden la força per la boca i perquè mai no es posen d'acord. El debat pel debat. Esterilitat en estat pur. La frase que pagaria la pena en aquesta Catalunya retropostmoderna hauria de ser: “Això demana una reflexió, un acord i una acció.” És a dir, “això demana una solució”. Impossible. Ara el debat és la llista unitària que l'independentisme hauria d'articular per presentar-se amb esperança a les eleccions. Gran xamelo. Lloats siguin els déus. Aquesta vegada la sort és que cal tancar-lo en un termini prudent, no sigui que les vacances ens agafin amb el debat al ventre o que passin les eleccions i el debat encara sigui viu i rient. La polèmica, doncs, ha cobrat intensitat i tothom ha estès els llençols bruts als quatre vents. O els budells. El moll de l'os de tanta paraula sembla ser la inconveniència o la conveniència que polítics “en actiu” integrin la gran candidatura. Com si els senyors que hi acabin entrant no passin tot d'una, pel fet de ser-hi, a la categoria de polítics. La roda pot rodar tant com calgui, però la qüestió no és aquesta. El problema és determinar si Convergència, Esquerra i la CUP poden anar junts a la cantonada. Perquè, si s'exclouen mútuament en la llista, com volen fer després un govern d'unitat i combat contra l'Estat?