L’esperança va durar tot just vint minuts. Calia veure com responien les dues cartes de l’Espanyol per remuntar un 2-0 en contra: l’efecte Cornellà i el retorn de Raúl Tamudo a l’onze. Ni una cosa ni l’altra no es van poder posar a prova perquè un córner a favor dels blanc-i-blaus va derivar en una contra d’efecte letal per una errada de Pillud i l’instint assassí de Soldado. En un onze amb problemes crònics per fer gols, demanar-n’hi quatre en una nit era massa.

Sí, Tamudo va tornar finalment a l’onze inicial, però el problema és que la presència del de Santa Coloma no va evitar que l’atac de l’Espanyol fos molt previsible. Nakamura i Luis García eliminen la profunditat a les bandes, i només es podia entrar pel mig. El Getafe va descobrir ben aviat que pagava la pena deixar sol Roncaglia per inutilitzar l’ofensiva local. Així, l’únic que creava ocasions era l’equip madrileny, que trobava facilitats per xutar des de la frontal.

Si l’eliminatòria no s’havia decidit fa quinze dies a l’anada, la sentència va arribar al minut 20 amb Pillud incapaç de calcular l’efecte del bot del servei del porter visitant en el 0-1. L’Espanyol volia remuntar, sense saber com. Així que el recurs ja massa conegut de De la Peña intentant assistències impossibles des del propi camp l'hi posava molt fàcil al Getafe. Una centrada de Nakamura va permetre a Iván Alonso empatar al segon intent al minut 36, però els visitants es van dedicar a perdre temps de manera vergonyosa amb la complicitat de la inutilitat de l’àrbitre Paradas Romero, que va intentar fer un rècord Guinness de targetes.

A la represa, Pochettino va poblar el camp de davanters i d’ocasions no en van faltar. Però de punteria, un dia més, sí. Iván Alonso, pal inclòs, Tamudo i Pareja van poder oferir el mínim consol de la victòria, però la pólvora continua mullada. Així doncs, la Copa s’escapa a la primera ocasió perquè no ni Cornellà ni Tamudo van fer possible l’anhelada remuntada.