Allà dalt d'un cim inabastable, el Barça de Guardiola recollia ahir a la tribuna de l'estadi Zayed Sports el trofeu del mundial de clubs, l'últim títol que encara li faltava al sarró. Als seus peus, més de cent anys d'història que aquest equip ha anat desempolsegant durant un 2009 immillorable. Immillorable en el sentit literal de la paraula, perquè a partir d'ara qualsevol plantilla que s'atreveixi a desafiar les fites aconseguides per aquesta s'haurà de conformar, com a màxim, a igualar-les. El Barça de les Sis Copes ho ha guanyat absolutament tot, passant per la final de Roma, per una lliga dominada de principi a fi, per una final de copa del Rei com les dels vells temps i, finalment, per un mundial de clubs que té un significat simbòlic. El de la coronació d'un colós del futbol. El d'una assignatura pendent que s'arrossegava des del 1992.

Abu Dhabi, l'emirat del luxe i dels excessos, no es mereixia una altra cosa. El diamant més brillant del futbol mundial, el que Guardiola ha polit amb esperit obsessiu durant l'últim any i mig, va ser aquesta vegada ferro colat i va haver de percudir durant 120 minuts la resistència d'un Estudiantes aguerrit que va plantejar un duel d'estils. Aferrat a la filosofia de sempre, els blaugrana van deixar clar una vegada més què els diferencia de la resta de grans equips de la història. Per sobre de tot, la capacitat per somiar àvidament en cadascun dels reptes que se li posen al davant. Una virtut que no va tenir aquell altre Barça de Rijkaard; tan talentós com aquest, però amb menys persistència. El d'ahir va ser un bon exemple, ja que el Barça no hauria aixecat el trofeu sense aquesta capacitat de sacrifici que ja l'havia salvat moltes altres vegades. A Stamford Bridge, per exemple. O contra el Mallorca, en les semifinals de copa del Rei.

Del dream team, Guardiola simplement n'ha agafat les millors qualitats i n'ha recorregit els defectes. Menys innovador i sorprenent que Cruyff, potser, però molt més atent a aspectes com ara l'estratègia, la coordinació defensiva i la pressió, el de Santpedor ha renovat i augmentat els mèrits del seu mestre. També hi ha copiat petits detalls, i no hi ha dubte que el cop de cap de Piqué que va possibilitar l'empat de Pedro té molt a veure amb aquelles pujades desesperades d'Alexanko a l'atac. I si es volen contemplar només els resultats, freds i objectius, aquest equip també ha deixat enrere aquell altre Barça de les Cinc Copes que liderava Kubala, sobretot tenint en compte que dos d'aquells títols –la copa Eva Durte i la Martino Rossi– eren gairebé honorífics. I que entre aquells cinc trofeus no hi havia la copa d'Europa.

Com comentava Guardiola fa un parell de dies, el present és esplendorós, però el futur serà negre com la nit perquè a partir d'ara, cada vegada que torni a sortir el sol, l'equip s'haurà de sotmetre a una comparació insuperable, la d'aquest 2009 espectacular. Fins i tot a l'hora de valorar el seu futur el tècnic ho tindrà difícil per trobar nous reptes personals, noves motivacions que el convencin per allargar la seva presència a la banqueta. Si alguna fita li pot quedar pendent és mantenir el nivell d'insistència d'una plantilla que ha tocat sostre. Com en la resta d'equips que han marcat la història del club, el d'ahir incloïa una combinació precisa entre jugadors de casa i cracks mundials. Sis jugadors del planter van ser titulars i en la segona part en van sortir dos més; un d'ells, Pedro, va salvar el coll en els moments més complicats, i l'altre, Jeffren, va ser un autèntic revulsiu a la banda esquerra. Hi faltava Iniesta, lesionat, però en la seva absència Messi va assumir el rol d'heroi. L'argentí, que fins al moment del gol havia estat molt tapat, passarà a la història com el líder d'aquest grup inoblidable i com a gran protagonista d'aquest 2009 que li ha regalat sis títols, una Pilota d'Or i un FIFA World Player. Si la persistència no és eterna, a aquest equip també li arribarà la davallada. Algun dia. Però, de moment, la seva autoexigència és il·limitada. I els seus registres quedaran gravats en els llibres.