Per una vegada, Abel es va venjar de Caín. Si el partit s'havia plantejat com el duel entre dos germans futbolístics, dos amics units per un mateix estil, el que va fer Lillo amb Guardiola es podria qualificar com un intent de fratricidi. L'Almeria, el germà pobre, no va poder consumar la sorpresa, però sí que li va arrencar dos punts a un Barça a qui el Real Madrid ja iguala en el lideratge de la lliga. No el va matar, però el va deixar ferit en un partit convuls, canviant, inestable, marcat per l'actuació desastrosa de Clos Gómez, que primer va enviar Guardiola a la graderia per protestar i que després va expulsar Ibrahimovic en una decisió molt discutible. L'empat deixa entreveure que aquest Barça té molt marge de millora, però també que no se li pot retreure res pel que fa al comportament, ja que si contra el Getafe havia estat capaç de vèncer amb un home menys, ahir va salvar un punt, també en inferioritat numèrica i reaccionant a un 2-1 dolorós que l'havia posat contra les cordes. Amb Messi com a salvador omnipresent –l'argentí és el pitxitxi de la lliga amb 19 gols i està en un moment de forma impressionant–, Ibra immers en una espiral de desgràcies –la falta de gol el porta a perdre la paciència– i Henry a la banqueta –el francès només ha estat titular en un dels últims set partits–, fa la sensació que tot continua igual que abans de volar cap a Almeria, amb la diferència que ara el Barça ja té els mateixos punts que el Madrid. I que, com diu Guardiola, l'equip necessita un plus, una mica més de precisió i de conjunció si vol aspirar als èxits que va acaparar la temporada passada.

Al terreny de joc, Lillo i Guardiola van plantejar la seva partida d'escacs particular. Com dos amics entremaliats que juguen a desafiar les normes establertes, tots dos van intentar sorprendre's des del principi. Pep va tornar a apostar pel mateix dibuix que li havia servit per fer despertar l'equip contra el Màlaga, un 4-2-3-1 amb Messi movent-se amb llibertat a la mitja punta. Lillo, amb una defensa de tres jugadors marcant l'home i un altre de més avançat perseguint Messi. I la juguesca tàctica la va començar guanyant el tècnic basc, que amb molt menys talent del que gestiona el seu amic de l'ànima, va ser capaç de plantar cara en els primers minuts i de marcar primer. Al Barça li va costar trencar la teranyina defensiva dels locals, mentre que l'Almeria no només es va aplicar molt en el treball tàctic, sinó que es va trobar amb un primer gol quan s'havien jugat poc més de deu minuts, en un córner rematat per Cisma, que va saltar més que Puyol. L'1-0 va intranquil·litzar els blaugrana, però tampoc va tenir un efecte especialment positiu en l'Almeria. L'equip de Lillo, potser per inèrcia o potser per indicació del mateix entrenador, va decidir recórrer a l'autobús; va recular a la seva àrea deixant Piatti sol en punta i va cedir tota la iniciativa al Barça. Si Lillo semblava que renunciava momentàniament a les seves pròpies conviccions, sempre defensores de l'atreviment i del bon tracte de la pilota, la desaparició de Guardiola va ser encara més radical. En el seu cas, literal, ja que en el minut 26 va reclamar un possible penal comès a Messi i Clos Gómez va decidir expulsar-lo.

Amb la pilota al terreny de joc, però, qui salva els partits no és el tècnic, sinó que habitualment és responsabilitat de Messi. A Almeria, no va ser diferent; l'argentí, que intentava desempallegar-se com fos del marcatge de Bernardello –curiosament, tots dos formats a les categories inferiors de Newell's–, va demanar la pilota per conduir-la cap endavant. Sobretot després de comprovar que Iniesta no estava tan fi com de costum, que tampoc era el dia de Pedro i que Ibra no oferia gaires símptomes de millora. Ell va generar les millors ocasions; les més clares, un regal per a Pedro que el canari va estavellar als guants de Diego Alves i un cop de cap que ell mateix va rematar –en la jugada que va protestar Guardiola–. Xavi, amb una falta aturada per Diego Alves, i Ibra, amb un parell de rematades fallides, també ho van intentar. Finalment, en el minut 41 va llançar una falta inexistent de Bernardello a Ibra i va empatar amb un xut suau i ben col·locat que el radar del porter local va detectar quan la pilota ja creuava la línia de gol. Si pocs minuts abans Clos Gómez havia ignorat un possible penal a Leo, part del mèrit del 1-1 va ser del col·legiat.

El descans va servir perquè els dos estrategues recol·loquessin els seus peons. Sobretot en el cas de Guardiola, que va tornar als orígens desplaçant Messi a la banda dreta i dibuixant el clàssic 4-3-3 del triplet. El futbol, però, va premiar el seu col·lega una altra vegada. Lillo tocava l'acordió, replegant-se amb ordre al darrere quan el seu equip no tenia la pilota i atacant amb rapidesa aprofitant la velocitat de Piatti i Crusat. I al Barça, sense gaire ritme, se li van tapar les orelles quan Puyol va desviar una centrada de Guilherme i la va ficar a la porteria de Valdés, impotent davant la infortuna. Qui més desorientat va quedar pel 2-1, segurament, va ser Ibrahimovic, que després d'haver fet una primera part molt fluixa –lent en la conducció i poc encertat en la rematada– es va autoexpulsar amb un intent d'agressió a Cisma. El defensa local, exagerat en la caiguda, va fer tots els possibles perquè Clos Gómez considerés que l'acció mereixia la vermella; una decisió un pèl excessiva.

A partir d'aleshores, amb expulsions pel mig, amb els dos equips sobreexcitats i els tres punts en joc, el partit ja havia embogit. Un descontrol deliciós i un desafiament tàctic continu. Només calia afegir-hi una mica més d'igualtat en el marcador, i ho va aconseguir el de sempre, Leo Messi, que va recollir un refús fallit per fer l'empat. Un gol revitalitzador des del punt de vista anímic per a un equip que ja ha demostrat més d'una vegada que les adversitats el fan créixer. Tot i jugar amb un home menys, els blaugrana van empènyer amb força i Guardiola, que des de la graderia no parava de transmetre instruccions a través del mòbil, va arriscar amb una defensa de tres homes. Un risc que l'Almeria va estar a punt d'aprofitar en un xut claríssim de Soriano que se'n va anar per sobre de Valdés. Però que també l'hauria pogut conduir a la victòria en la ruleta final; amb els dos equips decidits a buscar els tres punts, el Barça també va tenir la seva oportunitat en un xut col·locat de Messi que Diego Alves va treure amb una mà sorgida del no-res. Va ser esgotador afrontar els últims minuts amb el mateix nivell d'ambició, atacant amb empenta i replegant-se cada cop que l'Almeria provava el contraatac amb les arrencades dels homes de refresc introduïts per Lillo. Messi i la resta van acabar esgotats, resignats a obtenir un punt que dóna oxigen a l'etern rival.