Com que resulta impossible aturar l'allau d'operadors de premsa que assenyalen el Barça com el nou equip del govern, per dir-ho d'una manera gràfica; com que no hi ha manera de combatre la metralla incansable que s'ha decidit a culpar el Barça d'adulterar la lliga per cada decisió que els àrbitres xiulen a favor seu; com que, també, el Barça de Guardiola va un pas al davant de molts aficionats més pendents de la Meseta que de la pròpia glòria; com que el crit de «villarato, villarato!» comença a omplir les goles de les graderies dels rivals, prenent el testimoni al vell «Así gana el Madrid!»; com que tot això passa sense que, de moment, el Barça hi pugui fer res, com a mínim que sigui veritat. Si els jugadors de Pep Guardiola estan condemnats a sentir-se assenyalats com la nineta dels ulls de Villar, almenys que sigui perquè de veritat ho són.

El villarato és l'últim invent madrileny per fer front al Barça. Que no aixequin el cap. I si ho fan, els el baixem d'un cop. I si no podem de cap manera, direm que fan trampa. Aquesta seria una manera de resumir el dogma. Recorda molt la famosa crispació del món de la política.

En tot cas, es tracta d'una invenció mesquina. El Barça de Guardiola és un bri saludable. Un missatge d'esperança al futbol, un dels esports més corromputs: es pot ser excel·lent sense deixar de ser ètic. Un gest decidit de compromís cap a l'esport. Però el monstre no para de créixer, per a satisfacció dels seus pares. Ahir, tota la graderia del Juegos Mediterráneos va cridar «villarato!» de seguida que va tenir mitja ocasió. La falta a Ibra pot ser una errada de l'àrbitre, només faltaria això. Però en cap cas reuneix les condicions per convertir-se en símptoma de robatori arbitral. I menys encara té la força per aixecar tot un estadi i denunciar el suposat atracament.

La nit d'Almeria va oferir moments d'extrema confusió. Segurament hagi estat tan curiós com indignant pels barcelonistes. El culer de tota la vida passava revista i no donava crèdit. A veure: expulsen del camp l'entrenador per demanar un penal amb tota regla comès a Messi; expulsen Ibrahimovic per un xoc amb un defensa; no xiulen un altre penal a Messi; tot plegat amb «villarato, villarato!» com a teló de fons. Difícil de pair.

Fins a on arribarà tot plegat? Podrà aquest futbol d'avui, incapaç de convidar a la serenor, aturar el monstre que ho posa tot en dubte?

Més enllà de les bestieses arbitrals, el partit va deixar uns apunts interessants. Havíem passat una setmana idíl·lica. El futbol en mans d'ànimes sensibles com Pep Guardiola i Juanma Lillo. La vigília havia pintat una paisatge bucòlic, on les idees bondadoses s'imposen a les estratagemes de destrucció. S'enfrontaven dos amics en la ruta del bon futbol. Les expectatives, per tant, eren altíssimes. No es repetiria el marcatge individual de Chico a Xavi. Impossible en un equip de Lillo que viu «en zona» (la frase no és seva, és de Pacho Maturana). Però les vigílies tenen això. Són futbol sense porteria. Un cop va començar a rodar la pilota, l'Almeria no semblava el reflex del discurs radical de Lillo. De seguida es podia veure que el basc estava traint les seves conviccions.

Lillo va pensar el partit assumint la superioritat del Barça. Va presentar una alineació amb multitud d'homes destinats a controlar la bèstia. Es va trobar un gol en el servei d'un córner i amb l'avantatge es va enganxar a les cames del porter Alves. Les voltes que va fer el partit van mostrar també el Lillo atrevit, buscant velocitat per rematar el matx, variant el dibuix amb intel·ligència. Va ser un goig veure tots dos, Lillo i Pep, modificant la realitat a partir de la lectura que feien del partit. És fàcil assenyalar Lillo quan el seu equip fa tres passes enrere. És una regla del futbol: aquells que ponderen l'atac no tenen dret a res. No compten amb el benefici del dubte. Són culpables fins que una victòria demostri el contrari. I a l'hora de la derrota, mai no se li reconeix l'honestedat de la proposta. Mai no s'indica que el treball fet ha deixat futur, nous jugadors, una bona base que servirà pel futur, quan la sort acompanyi una mica més. O ningú no recorda ja les demandes mourinhistes després de dos anys de sequera?

Guardiola i Lillo saben que la seva manera d'anar pel futbol té aquests peatges. El paguen amb gust.