El Barça es va regalar una altra golejada per ampliar el contingut enciclopèdic de l'entitat. Els de Guardiola no tenen aturador i van tornar a endossar una golejada al Madrid després d'aquella epopeia al Bernabéu (2-6) que ja està en els llibres d'història. Ni Mourinho, ni la seva virulència dialèctica han pogut superar aquest Barça que s'ha acostumat, sota el mandat de Guardiola, a parlar sobre el camp. Allà on els gladiadors romans es jugaven la vida en un duel a cara o creu. Allà és on el Barça dóna lliçons, lluny dels micròfons, de les sales de premsa i de les entrevistes. Allà és on Mourinho és el rei de la polèmica, del parany dialèctic. Una art verbal que no serveix per a res quan s'està davant d'un equip que està marcant època. Ahir la golejada va elevar els jugadors blaugrana a l'Olimp dels déus i aquí és on Leo Messi és el rei.

L'argentí no va tenir la sort de cara a porteria com va tenir en els deu partits anteriors que va disputar amb la samarreta blaugrana, però va sortir enfortit del seu duel directe amb Cristiano Ronaldo. El portuguès és l'únic jugador que li pot discutir el regnat de millor jugador del planeta, però s'empetiteix quan afronta un partit de gran volada. Cristiano va ser una ombra de jugador. No li va sortir res. La seva màgia va desaparèixer i en substitució va alimentar la ràbia que porta a dins. Una ràbia que va vehicular contra Pep Guardiola. Quan aquest li va amagar la pilota, el portuguès va decidir empentar-lo. «Pep no es toca!», van pensar els deixebles del guru de Santpedor, que va tenir en Víctor Valdés el seu millor defensor. El porter s'hi va encarar i li va cridar: «Ets un chulo de merda!» Fins i tot va intercedir el flegmàtic Andrés Iniesta que va rebre un cop de colze del portuguès. Era la mitja part del partit i on no arribava el futbol (i amb el 2-0 al marcador) es transportava el partit en subterfugis inútils per evitar la piconadora blaugrana. Cristiano Ronaldo va tenir 28 intervencions. Messi, 70. És a dir la participació de l'argentí va ser demolidora enfront del paper anecdòtic del davanter blanc. Ahir Messi va estar a punt d'inaugurar el marcador en estavellar una vaselina al pal. Hauria estat un gol de traca i mocador. El portuguès no va arribar ni a això. Només un parell de bicicletes improductives i un xut ajustat de falta. A mesura que passaven els minuts el gest i la manera de jugar de Ronaldo es desfiguraven. Continuava, un any més, sense poder marcar contra el Barça.

El ritme de l'argentí va ser dinàmic, esplèndid i amb una gran versatilitat de moviments clau per facilitar el joc col·lectiu de la resta. Aquesta és la gran diferència del crack blaugrana amb el del Madrid. Messi s'associa, Ronaldo personalitza l'ego, l'individualisme en estat pur. Tot és per a ell. I ahir, ell va ser la imatge més viva de la derrota del Madrid. L'home dels 96 milions d'euros, l'home d'anuncis incessants i que es passeja del bracet de les millors models ahir va sucumbir al joc blaugrana. Per contra, Messi va rebre de valent. Va ser un corcó per a la defensa blanca. Va patir la violència de Carvalho i de Sergio Ramos, que va acabar expulsat per la ràbia infinita. El bombardeig de joc dels blaugrana, la clatellada en tota regla, serà una humiliació difícil de pair per a un Real Madrid que tornava a carregar les bales de la supèrbia enfront de l'elegància blaugrana.