Deia José Mourinho després del clàssic de copa de dimecres que la victòria té molts pares i que la derrota només en sol tenir un. Una afirmació que li servia per assumir la responsabilitat d'aquell 1-3 i que també es podria aplicar a la gran majoria de partits. S'ha de reconèixer, per exemple, que seria injust explicar el triomf d'ahir a La Rosaleda sense destacar els mèrits de Valdés, que va aturar a Isco tres ocasions claríssimes en els primers minuts; sense recordar les conduccions d'Iniesta, que va iniciar les jugades dels dos primers gols i que va sortir ovacionat d'un estadi que no és el seu; o sense ressaltar les bones actuacions d'Adriano, un recurs cada cop més fiable a la banda esquerra, o de Busquets, una eterna garantia al mig centre. Però també s'ha d'admetre que l'evidència assenyala Leo Messi. Per molts elogis que es dediquin al joc col·lectiu d'aquest Barça, l'argentí es mereix una distinció especial, per talent i per regularitat. Quan no rendeix al cent per cent, continua marcant gols i aportant detalls que acaben sent decisius. I quan està bé, més val agafar el diccionari i començar a buscar nous adjectius. La d'ahir va ser una altra exhibició. Va començar inventant assistències que els companys no acabaven de trobar, més per falta d'intuïció que per culpa de la passada. Després va encarrilar un partit que s'estava complicant. I ho va rubricar tot amb una falta al travesser i dos gols marca de la casa: llarga cavalcada i definició perfecta davant el porter.

Messi no es va voler perdre la festa de La Rosaleda. Ni va descansar després del dur tracte que dimecres havia rebut per part dels jugadors del Madrid, ni es va reservar amb vista a la tornada. Tampoc ho van fer bona part dels titulars. Tot i que Puyol, Xavi i Cesc es van quedar a la banqueta, Guardiola va apostar pels suplents més contrastats –Mascherano, Thiago i Adriano– per apuntalar l'onze contra el Màlaga de Pellegrini. El tècnic xilè, que quan entrenava el Vila-real, sempre solia generar molts problemes al Barça de Rijkaard, no acaba de trobar la fórmula contra Guardiola. El va espantar en els primers minuts, però un cop superat el tràngol, l'1-4 va demostrar qui s'emportava el duel. Un guió que havia començat un pèl convuls, però que es va acabar resolent en un final feliç.

Va ser una prova de paciència, en certa manera. Similar a les d'altres partits a domicili en què un rampell de mala sort havia fet volar els punts. Rivals que tenen perfectament interioritzats els pocs punts febles d'aquest Barça, que acumulen homes al darrere i els llancen al contraatac cada cop que recuperen la pilota, i que treuen petroli de qualsevol gest de relaxació que es permetin els de Guardiola. Així ho va intentar fer el Màlaga, que s'hauria pogut avançar en uns primers minuts en què la lliga va estar damunt la seva taulada. Concretament en la d'Isco, que primer va obligar Valdés a volar per desviar un xut de fora l'àrea i que després li va rematar dos cops seguits en un córner mal protegit per la defensa. Va ser la cara més obscura d'un Barça que es va anar il·luminant amb el pas dels minuts. I sobretot, gràcies al 0-1. L'equip ho havia intentat sense gaire sort pel centre, també havia provat d'entrar un parell de vegades per l'esquerra buscant les pujades d'Abidal –una jugada que al Bernabéu havia tingut premi– i Thiago fins i tot havia assajat un xut molt llunyà ple de desesperació. Però la llauna es va obrir finalment pel camí habitual, el del toc i la persistència. La pilota va circular per la frontal de l'àrea, fent bascular la defensa local fins a arribar a Adriano, que la va penjar al punt de penal perquè Messi rematés de cap.

No és cap secret que contra el Barça els rivals carreguen piles a mesura que mantenen la porteria a zero, i que amb el resultat en contra, en canvi, se'ls fa molt feixuc haver de córrer contínuament al darrere de la pilota. I si el 0-1 ja havia estat un cop prou dur per al Màlaga, rebre el segon gol en els primers compassos del segon temps va deixar el partit enllestit. Thiago va rematar una altra bona jugada d'Adriano, i el rebuig de Willy el va engaltar Alexis. Commocionat per la jugada, el Màlaga encara en va rebre un altre tres minuts després, en una acció personal de Messi. La pilota, com tantes altres vegades, va creuar al davant del porter per anar a parar a prop del pal.

La Rosaleda s'havia omplert i oferia una imatge magnífica, però l'estadi, resignat, va acabar aplaudint el Barça. Ho va fer amb Iniesta i també amb Messi, després que aquest marqués el quart en un altre eslàlom imparable tant per als defenses com per al porter. En aquell moment, els blaugrana ja regulaven forces i Cuenca, Pedro i Dos Santos donaven aire a Adriano, Alexis i Iniesta. Uns instants de distensió en què el Barça, pensant en la copa, es va deixar anar descaradament i que Rondón va aprofitar per salvar l'orgull local. Un gol que no canviava res.