No es preguntarà José Mourinho per què, però sí què és el que ha de fer per poder derrotar el Barça de Pep Guardiola. Desena vegada que s'enfrontaven ahir els dos tècnics en les dues últimes temporades i un altre partit sense guanyar per al portuguès. I ja en són nou. I això que ahir el Real Madrid va ser superior al Barça gairebé durant tot el partit. El portuguès va fugir ahir de plantejaments covards com el de la setmana passada. S'hauria de preguntar per què en lloc de buscar sempre excuses. El resultat de l'anada (1-2) l'obligava, possiblement a contracor, a sortir a buscar el Barça. I ho va fer. Mourinho havia plantejat bé el partit. Per començar, va jugar amb el dubte del gran protagonista dels últims set dies, Pepe. La seva agressió a Messi al Bernabéu va quedar ahir sense càstig. És la justícia espanyola. El mateix dia que a Anglaterra Balotelli era sancionat amb quatre partits per una acció similar, el jutge únic del comitè de competició, Alfredo Flórez, decidia no actuar d'ofici i deixar Pepe sense cap tipus de càstig. Una vergonya, però què es pot esperar en un país que ahir mateix va absoldre l'expresident de la Generalitat Valenciana Francisco Camps.

Mourinho podia alinear Pepe i, evidentment, ho va fer. El portuguès no volia prescindir d'un dels seus millors centrals i de passada provocava una mica el públic, com tant li agrada fer. Pepe al marge, Mourinho va buscar fer mal al Barça de dues maneres. Primer, pressionant la sortida de pilota i després amb Özil i Kaká jugant entre línies. Amb la primera decisió buscava l'errada de Pinto amb els peus, però ahir l'andalús va estar fi en la passada quasi sempre i va acabar fent una de les seves millors actuacions com a blaugrana. El Barça es trobava incòmode. Perquè no podia treure bé la pilota i perquè els bons minuts de Kaká i Özil provocaven unes quantes oportunitats clares de gol a la porteria de Pinto, mentre Casillas no havia d'intervenir. La més clara que va tenir el Real Madrid va arribar en el primer minut. Com si el Barça volgués tornar a regalar un gol als blancs tot just començar, com havia fet en els dos últims partits. Piqué va fallar i Higuaín va quedar tot sol davant Pinto, però va creuar massa la pilota. Tot i que l'àrbitre va assenyalar fora de joc, Pinto va haver d'intervenir un minut després en una jugada a pilota aturada. Una intervenció que el va ajudar a envalentir-se i que li va anar bé per lluir-se poc després en un xut de Cristiano. Guardiola havia demanat als seus homes que fossin el Barça de sempre, però no apareixia. Özil va enviar una pilota al travesser en el minut 25 i Pinto va haver d'intervenir dos minuts després en una altra acció de perill dels blancs. El Barça podia donar les gràcies per poder conservar mitja hora després del xiulet inicial el resultat de l'anada. Per si els problemes no eren pocs, perdia en el minut 29 Iniesta per lesió.

Va ser llavors, però, quan va començar a aparèixer el Barça. Ho va fer gràcies al fet que els seus jugadors es van animar combinant en espais curts. Així van guanyar confiança i es van anar envalentint fins a arribar a un desenllaç de la primera part del tot inesperat.

Quan s'estava a punt d'arribar al descans, Messi es va inventar una jugada de geni que va culminar Pedro. El canari havia substituït Iniesta i no faltava a la seva cita amb el gol contra el Madrid. Però als blancs encara els esperava un càstig més gran, o no. Un minut després, Lass va fer falta a Messi. La targeta era clara, era la segona i Teixeira Vitienes no l'hi va voler ensenyar. En el servei de la falta, Alves va fer un dels millors gols que s'han vist en els últims anys a l'estadi. Dos gols que semblaven deixar sentenciada l'eliminatòria.

En els primers minuts de la segona part també va semblar que aquesta sensació la tenien els jugadors. Els del Barça tocaven i tocaven mentre els del Madrid corrien darrere la pilota i el públic cantava i reia. Feia la sensació que el Barça marcaria més gols, que el partit seria una tortura per als blancs, que el resultat favorable als blaugrana podria ser més ampli i l'incendi que a Madrid han tingut al vestidor els últims dies es podria atiar. Però el Madrid mai no es rendeix. Van entrar Benzema i Callejón i, com havia passat en la primera part, el matx va canviar de rumb en tres minuts. Cristiano va fer el primer del Madrid en el 23 i en el 26 Benzema empatava.

Faltaven vint minuts que es van fer eterns perquè és cert que el Barça va tenir oportunitats per sentenciar l'eliminatòria, però també ho és que el Real Madrid va aconseguir acular els blaugrana.

El marcador ja no es va moure i el Barça estarà en les semifinals de la copa gràcies al partit de l'anada, perquè ahir no va ser millor que el Madrid. Ho estarà, en bona part, gràcies a Mourinho i el plantejament que va fer al Bernabéu. Els de Pep podran continuar lluitant per un altre títol. Els blancs, ja no. Però també és veritat que el partit pot ajudar-los a apagar una part de l'incendi que crema al seu vestidor. Perquè no van sortir escaldats i perquè, com sempre, buscaran unir-se assenyalant enemics. Seran els blaugrana que fan teatre, i els àrbitres. Les mateixes excuses de sempre. El guanyador, també el de sempre.