La temporada passada el Barça havia vençut al Madrigal amb moltes angoixes, però amb la certesa que feia un pas transcendental cap al títol, ja que el Real Madrid acabava de perdre contra l'Sporting de Gijón al Bernabéu. Ahir s'esperava que en un moment o altre caigués un gol salvador, com aquell 0-1 de Piqué de l'any passat, però aquest cop no va arribar i el resultat va ser un trist empat. Escarransit, insuficient. El Madrid, a més, havia remuntat un parell d'hores abans contra el Saragossa. Una combinació de resultats fatídica que obre un petit abisme. Set punts respecte al líder que aparentment semblen difícils de retallar, sobretot tenint en compte que en tota la primera volta els de José Mourinho només n'han deixat escapar vuit. Per escurçar aquest avantatge s'haurà de ser més regular que mai, i el primer pas és redreçar un timó que ahir no va tenir amo.

Després dels dubtes que havia deixat el clàssic, tots els ulls buscaven un signe de recuperació. Aquest Barça ha acostumat l'afició a compensar cada símptoma de feblesa amb una nova demostració de força i a Vila-real, a més, no només estava en joc la imatge de l'equip, sinó que també es disputaven tres punts necessaris per a la lliga. Però va ser un mal dia. Com tants altres que s'han viscut aquesta temporada lluny del Camp Nou. Com si la llunyania assequés la inspiració de l'equip, el Barça va jugar més lent, menys precís i més encongit que de costum. Angoixat a l'hora de treure la pilota des del darrere i poc fi en la circulació de la pilota, es va deixar intimidar per un Vila-real que no posseeix tant talent com altres temporades, però que ahir ho va suplir amb un plus d'intensitat. Als blaugrana els va faltar ritme, continuïtat i, com a conseqüència, tampoc no van generar gaire perill. En pocs partits se l'ha vist rematar tan poques vegades a porteria. Les poques ocasions, li van arribar més per l'empenta i la desesperació dels minuts finals que pel joc combinatiu que els sol caracteritzar. Pocs mèrits i mal repartits.

El partit de copa va acabar amb la sensació que al Barça li faltava alguna cosa per ser el de sempre. Que alguna peça de l'engranatge habitual fallava i que calia parar l'orella per desxifrar quina era. És el que li succeeix a un equip tan mecanitzat com aquest, amb tants automatismes, que quan es desajusta un pèl, el diagnòstic no sol ser fàcil. Ahir Guardiola ho va provar per la via de la innovació. Les baixes l'havien deixat amb pocs efectius, però amb els disponibles en va fer prou per alinear un onze força nou: una defensa de tres homes, una espècie de doble pivot integrat per Busquests i Mascherano, dos laterals llargs com a extrems –Alves i Adriano– i els tres jugadors amb més talent, Xavi, Cesc i Messi, buscant-se la vida al passadís central. Però va ser precisament aquest joc de combinació el que va començar a fallar amb el pas dels minuts. Xavi, ben vigilat per Senna i Bruno va estar desaparegut durant els primers 45 minuts i Messi va fer un dels pitjors partits que se li recorden en aquesta banda de l'Atlàntic. La millor ocasió dels blaugrana, de fet, no va arribar en una jugada trenada, sinó en una passada llarga d'Alves que va deixar Messi sol; l'argentí, però, va fallar la vaselina. Va ser una ocasió aïllada. Un miratge que va estar a punt de convertir-se en malson a l'àrea contrària. En el 26, Mascherano va refusar una pilota tot just a la línia de gol; en el minut 35, Valdés va aturar un gran xut de Senna que ja s'escolava al costat del pal, i pocs segons després, l'àrbitre va anul·lar un gol il·legal de Gonzalo. Un patiment que va posar a prova la fortalesa mental de l'equip i també les conviccions de Guardiola. Conscient que sense tenir la possessió de la pilota la defensa de tres representava un risc exagerat, va acabar endarrerint Mascherano i apostant per la defensa de quatre abans del descans.

Quan Xavi no marca el ritme, no ho fa ningú. I al Barça el partit se li va anar esmunyint de les mans. Incapaç de domar-lo, li va tocar jugar a remolc, el que menys li agrada. És en dies com aquests que es troba a faltar la pausa d'Iniesta, un jugador que potser no brilla com d'altres, però que greixa la circulació de la pilota, i garanteix delicadesa i precisió. La que va faltar al Madrigal. El Vila-real, en canvi, es va anar fent fort en l'intercanvi de cops. No pel que fa al seu bagatge ofensiu, que es va anar quedant en no res, però sí en la contenció, en la pressió i en la defensa d'un empat que era or a les seves mans. Ja se sap que per als rivals del Barça, cada minut que passa amb la porteria a zero és una petita victòria. I a Diego López li van arribar molt poques rematades. Un registre atacant molt escàs, per part dels blaugrana, que Guardiola va intentar rectificar a través dels canvis. Alexis, que amb la seva mobilitat sempre sol allargar l'equip, va ser el primer a entrar al camp, i després ho van fer Thiago i el jove Tello. Va ser, curiosament, una acció del davanter del filial la que va generar l'oportunitat més clara del partit: un xut potent de Cesc que el porter va desviar al travesser. Després de molts minuts sense ser capaç de perforar la defensa local, l'equip va trobar el camí en la velocitat d'un debutant a primera. Però era massa tard. També li va passar a Messi, que es va despertar quan el temps ja s'esgotava. Va tenir el gol a les botes. Primer en un xut que Diego López va refusar amb el peu. Cesc, sol, va engaltar el rebuig, però el va enviar als núvols. La segona ocasió va ser una altra pilota creuada que el porter va aturar aquest cop amb les mans. No quedava més temps, ni tan sols per a penjar pilotes a Piqué, que ja feia molts minuts que havia abandonat el camp.