Són els danys col·laterals de ser un geni. Quan acostumes la gent tan bé amb exhibicions que sobrepassen les fronteres de l'esport i fas de la magnificència una manera de fer, sempre hi ha un moment puntual en què algú minimitza els èxits. És el que li ha passat a Leo Messi durant l'últim mes de curs. Aprofitant la baixada competitiva del Barça, hi ha alguns que han mogut el dit per assenyalar com un dels culpables el millor jugador del món. Messi, capficat a recuperar l'equip, no ha gosat obrir la boca. S'ha limitat a demanar al seu tècnic que l'alineés sempre i ha serrat les dents per sortir del sotrac que el Barça ha viscut en els desplaçaments lluny del Camp Nou. El gol assolit dimecres a Leverkusen en l'últim sospir (i que deixa el Barça amb un peu i mig en els quarts de final de la Champions) era un primer missatge als més escèptics. Uns crítics que ahir es van haver d'empassar les seves paraules. Quatre minuts (del 22' al 26') va necessitar el de Rosario per remuntar el gol inicial del seu compatriota Piatti i deixar clar que, per molt alts que siguin els altaveus, ell no ha marxat. Només calia mirar-lo fixament als ulls per tenir clar que Leo estava especialment motivat. La titubejant trajectòria que el Barça està mantenint fora de casa en aquesta lliga no és prou motiu perquè tothom comenci a dubtar d'un equip enorme. Messi com els seus companys ho saben. Es tractava de recuperar les sensacions individuals i col·lectives.