Daniel Osvaldo i Fernando Marqués van ser les grans sensacions del partit d'ahir amb el permís de Cristian Álvarez a la porteria. Però el punta i l'extrem tenen en comú que van ser fitxatges sorprenents. Marqués va arribar un matí de finals de juliol a entrenar-se amb el grup. «Qui és aquest paio?», és preguntaven tots a la ciutat esportiva de Sant Adrià. Arribava per la porta de darrere a l'Espanyol amb l'esperança de guanyar-se un lloc a la plantilla. Tenia un mes per convèncer Pochettino i venia avalat per Ramon Planes. Sí Marqués juga a l'Espanyol és gràcies a ell. El director esportiu se la va jugar malgrat el currículum d'indisciplines amb què venia marcat el de Vallecas. El temps li ha donat la raó i ahir contra el Sevilla es va lluir amb dues assistències de mestre a Osvaldo. No és la primera vegada que Marqués delecta l'afició amb els seus malabarismes però ahir ho va fer contra un rival exigent i de la talla dels andalusos. «Jugant aquí a casa tinc sensacions especials. Tan bon punt surto al camp sento l'alè de tots. No els vull decebre ni a ells ni als tècnics ni al club, que han apostat i confiat en mi. Estic molt feliç aquí. Quan un està bé en un lloc no hi ha diners en el món amb què pagar-ho i agrair-ho. Estic bé, em sento a gust, i des del primer dia he notat que l'afició i el club tenen molta confiança dipositada en mi. Vull jugar molts anys en aquest equip», explicava Marqués a EL 9. Deixa clar que no té cap intenció de fer les maletes i que vol ampliar el seu contracte tres anys més a final de temporada. Tot i això, Marqués no es vol fer il·lusions i manté els peus a terra. «Osvaldo i jo ara hem jugat aquest partit. Som dos dels nous però en el futbol no val res del que fas. No et pots adormir i t'has de guanyar el lloc en cada entrenament. Si abaixes el nivell, baixa el nivell de l'equip.» Ara l'anhel del madrileny és millorar la fiabilitat a domicili. «Un triomf a fora ens faria més forts i elevaria la nostra autoestima.»

El duet de protagonistes té l'altre focus d'atenció en Daniel Osvaldo. És un jugador distant amb la premsa i encaixa de manera nefasta les crítiques. «Per què m'he assenyalat la samarreta? No cal que ho expliqui. És evident», així responia l'argentí quan se li va preguntar per la seva reivindicativa celebració. Ahir al matí, tot i ser l'home del partit, no va anar a comprar el diari. «No els miraré ni avui que parlaran bé de mi.» Així és Osvaldo, un jugador que sempre va de cara tot i que aquesta sinceritat l'ha fet sortir per la porta del darrere de més d'un club. Només així s'entén com és que en la seva carrera professional ja ha desfilat per set clubs. Ara a l'Espanyol sembla que ha trobat l'estabilitat. A diferència de Marqués, va arribar al rescat de l'Espanyol en el mercat d'hivern. Ell, com Marqués, eren els últims de la llista i contra el Sevilla van ser els únics dos fitxatges d'aquesta temporada que van jugar en l'onze titular de Pochettino. Osvaldo estava cridat a aturar la sequera golejadora de l'Espanyol i amb una mitjana d'un gol cada 166 minuts ja s'ha convertit en el pitxitxi de l'equip amb 4 gols empatat amb Verdú. «No m'agrada pressionar-me amb els gols. M'ho agafo amb calma i no m'obsessiona.» En qualsevol cas va signar el seu millor partit amb l'Espanyol sota la mirada del seu ídol, Diego.