Torna la il·lusió. Aquest és el lema amb què es presentava Florentino Pérez en la seva tornada al Santiago Bernabéu. Un lema i una promesa que en un tres i no res –dos mesos després de l'inici de la temporada– ha quedat fet miques pel modest Alcorcón.

Obligat a capgirar l'humiliant 4-0 de l'anada, Manuel Pellegrini va disposar d'un onze farcit d'estrelles en què només l'absència de Sergio Ramos, per sanció, i de Casillas i Xabi Alonso, per decisió tècnica, desentonaven respecte dels onzes habituals. Pellegrini anava a totes, amb un equip que no desmereixia el rival que en el matx a Alcorcón es va guanyar el respecte del madridisme i el futbol sencer. El Bernabéu, gairebé ple amb 80.000 persones, creia en una nit màgica i en una remuntada èpica. Els blancs van sortir a tota màquina, però la intensitat es va imposar a la claredat d'idees. Això va comportar la precipitació dels blancs, que no trobaven espais en l'entramat tàctic del conjunt de Juan Antonio Anquela. El Madrid arribava a l'àrea, però no xutava. Van Nistelrooy, en el minut 10, amb un intent que va rebutjar el porter va crear l'ocasió més clara de la primera part. Posteriorment, el conjunt local es va perdre en centrades, xuts i un joc anàrquic i sense definir que no va portar enlloc els merengues. Ben plantat al camp, l'Alcorcón no només es defensava amb la virtut de defugir de les faltes, sinó que quan ensumava la pilota s'atrevia a tocar-la i tocar-la. El camp se li feia llarg, però no per això l'Alcorcón va deixar d'intentar sorprendre Dudek. Dos tímids xuts no van inquietar el porter blanc.

En la segona part, Mahamadou Diarrá es va quedar a la dutxa i Van der Vaart, el seu recanvi, va enllaçar més amb els puntes. Desorganitzat, però amb la pressió del temps, el Madrid va incrementar els seus intents, sobretot des de la llarga distància. Així, un xut, de Kaká des de la frontal va ser caçat per Van Nistelrooy, que al primer toc va desviar la trajectòria i va estampar la pilota al travesser. El mateix final va tenir un xut de Van der Vaart en una jugada que va quedar anul·lada per unes mans prèvies de l'holandès. Kaká, també aprofitant una de les mil pilotes penjades a l'àrea, ho va intentar amb un xut que va salvar el porter Juanma. El Madrid moria en l'intent, mentre que l'Alcorcón, entre acció i acció dels blancs intentava allargar amb valentia la possessió de la pilota i, sense rifar-la, demostrava que un equip s'ajuda en defensa i en atac i que el rigor tàctic és el que permet l'èxit del col·lectiu. Enmig d'aquesta lliçó i quan faltaven deu minuts, un altre xut des de lluny de Van der Vaart va suposar l'únic gol del Madrid en els 180 minuts de l'eliminatòria. Però a l'Alcorcón no li van tremolar les cames ni va tenir por i, de la mateixa manera que s'encongia per defensar també s'estirava cap a la porteria de Dudek. L'exjugador del Girona Nagore es va plantar sol davant el porter madridista, però va xutar al cos i no va poder aconseguir el rebot. El Bernabéu aplaudia l'atreviment del rival, que ho tornava a intentar amb un contraatac que va culminar Ernesto amb un llançament massa creuat. Els «olés» i una llarga ovació s'estenien per les grades del Bernabéu, que minuts abans demanava a crits l'adéu de Pellegrini amb mocadors i crits de «dimissió» just quan canviava Lass, l'home que corria més que cap altre, robant i caçant pilotes com mai, i que intentava impedir que l'Alcorcón els fes pujar encara més els colors.

Amb el xiulet final, l'Alcorcón feia història i vivia un moment únic al mateix temps que el Madrid es tornava a avergonyir davant un conjunt de segona B. Els jugadors de Juan Antonio Anquela emulaven el que l'any passat va assolir l'Irun eliminant els blancs en els setzens i impedint-los lluitar per un títol, el de copa del Rei, que se'ls resisteix des del 1993.