Jo crec que s'ha avançat molt però que encara hi ha molta feina a fer. Actualment ja és més normal que les noies facin qualsevol esport però, per exemple, en futbol fins a mitjan segle XX estava mal vist que les noies anessin fins i tot al camp, no a jugar a futbol, sinó només a assistir al terreny de joc. Evidentment això ha canviat molt i en els altres esports també s'ha millorat. Tot i així, penso que l'esport femení sempre estarà en un segon terme en tots els esports i, si n'hi ha que no, seran pocs. En el tennis, en una final de Roland Garros no té el mateix ressò mediàtic una final de nois que una de noies, ni pel que fa als premis: sempre està més premiat el masculí que el femení.

Sí, evidentment que sí. Personalment estic fent una feina a la qual dedico moltes hores, precisament al fet que hi hagi igualtat. Hi ha gent que quan parla d'igualtat es basa en el fet de competir nois i noies junts, en el mateix partit; jo no penso que això sigui la igualtat. La igualtat hauria de ser, dins del mateix club, que les noies no estiguin discriminades, que tinguin les mateixes hores de camp o els mateixos horaris d'entrenament, és a dir, que tinguin els mateixos serveis que els equips masculins. Això és igualtat. Que puguin disputar partits en igualtat de condicions que els nois i que puguin tenir les seves lligues. Per mi, la igualtat no és barrejar nois i noies. A l'OAR Vic intentem apostar molt pel futbol femení. Aquest club té 55 anys d'història i fins fa 4 anys no hi havia equips femenins. Per tant, vam apostar per engegar aquest projecte, fomentar-lo i intentar donar una oportunitat a les noies. La nostra fita és aquesta, que les noies puguin jugar a futbol i que s'ho passin bé.

Sí, crec que hi influeixen bastant els valors familiars. Si els pares volguessin iniciar les seves filles en el futbol en el mateix moment que elles hi mostren interès, potser hi hauria més noies que hi jugarien. Però hi ha pares que pensen: “Ui, la meva filla jugant a futbol”. Potser per la debilitat que es veu en les filles. I a part, doncs, la poca afició i el poc interès que hi ha. Tot i que, per exemple, als Estats Units el futbol femení està per sobre del masculí i genera més expectació, perquè ja tenen el bàsquet i el futbol americà.

Físicament està clar, el cos d'un noi i el d'una noia són diferents i la capacitat muscular dels nois, per naturalesa, és superior a la de les noies. D'altra banda, les noies sempre necessiten saber el per què de les coses i sempre volen tenir l'última paraula. Per exemple, li dius a una noia que jugui de lateral i voldrà saber per què allà i no en una altra posició. En canvi, a un noi li dius que jugui de lateral o de mig i ho farà sense cap problema. Els canvis hormonals també són una diferència: els nois entrenen sempre igual però per a les noies un dia d'entrenament pot ser completament meravellós i, en canvi, un altre dia que sigui exactament igual, pot ser completament negatiu. Pel que fa a la base futbolística, també és diferent: a un nen el primer que li regalen és una pilota i a una nena li regalen una nina. Aquesta base futbolística, que solen tenir tots els nens, les nenes no la tenen. Hi ha noies que comencen a jugar a futbol als 25 anys o menys i diuen: “Jo mai he jugat a futbol”, i com que no tenen aquesta base s'ha de començar de zero. Finalment, crec que el compromís que mostren les noies i els nois amb el futbol també és diferent. Els nois posen el futbol per sobre de tot i en canvi una noia et pot dir: “No vinc al partit perquè tinc un dinar familiar”. El grau de compromís no és el mateix.

Al principi hi havia unes quantes nenes que jugaven barrejades amb un equip de nens, cosa que legalment era possible. Tothom deia: “Mireu, nenes jugant amb nens” –aleshores era estrany. Van començar a venir noies que tenien interès per jugar i preguntaven si hi havia equips femenins formats. El 2006 vam poder formar un equip femení. Vam anar a la Federació Catalana de Futbol a veure què podíem fer, si es podrien disputar partits. Era complicat perquè a la comarca encara n'hi havia molt pocs. L'OAR Vic va ser un dels primers equips femenins de Catalunya. La gent deia: “Mireu les noies com juguen a futbol!”, però ara ja hi ha més normalitat. Tot i això, no generen la mateixa afició que el futbol masculí. Actualment, ja hi ha més equips femenins a la comarca però no els suficients per evitar desplaçaments, com per exemple a Granollers, Badalona i inclús més lluny. A hores d'ara. a l'OAR Vic hi ha un equip femení de sèniors, un d'aleví-benjamí i un de cadet-infantil.

La meva experiència és com a coordinador dels equips femenins i entrenador d'equips masculins, tot i que algun cop he fet alguna suplència amb les noies. És una experiència molt positiva, hi dedico moltes hores de feina i inclús a casa algun cop m'han dit: “Sempre estàs enfeinat”, però m'agrada i ho faig molt a gust. També he fet cursets sobre futbol femení.

Penso que la rivalitat és més entre dirigents de clubs que no pas entre les jugadores. Aquí, a la comarca, hi ha moltes jugadores d'equips diferents, que es coneixen entre elles i que són amigues. Durant el partit defensen els seus colors però un cop s'acaba són amigues i inclús van a fer un volt juntes. Per tant, crec que la rivalitat està en els dirigents dels equips. Hi ha clubs que per formar-se o per millorar van darrere de jugadores d'altres equips que han fet un gran esforç per formar-se. No és el mateix fitxar una jugadora d'un equip de 25 noies que fitxar-ne un parell d'un equip de 12 noies. Aquest últim equip quedaria dissolt, ja que sense jugadores és evident que no es pot competir. Per tant, hi ha clubs que fan la guitza a altres en aquest aspecte. Nosaltres no estem a favor d'aquest mètode, acceptem les jugadores que vulguin venir per elles mateixes. Sí que tenim noies que han jugat a altres clubs, però han vingut per la seva pròpia voluntat, no perquè els haguem anat al darrere.

S'ha avançat, hi ha molta feina per fer, però en la meva opinió mai podran quedar igualats, tant per la poca afició com pel poc interès que se li dóna a l'esport femení. Dins del futbol professional femení, hi ha noies que destaquen, com ara la Marigol, per les seves qualitats. Però no es pot demanar que aquestes noies es barregin dins el futbol professional masculí perquè les qualitats són diferents. Aquestes noies que destaquen molt, entre Piqués i Puyols, se les menjarien.

Doncs a les noies que es vulguin iniciar, que ho provin. Si no els agrada sempre s'és a temps de plegar. Per exemple, la meva filla ho va provar, va jugar alguns partits, però no era la seva vocació i va continuar amb el seu esport preferit, el patinatge artístic. A l'hora d'escollir un equip sempre és millor triar-ne un que et caigui bé i que quedi a prop de casa. Quan es van començar a formar els equips femenins hi havia moltes noies que venien i s'interessaven per jugar, però ara cada vegada n'hi ha menys. Potser perquè totes les que volien jugar ja ho estan fent, i per això se'ls va tant al darrere. D'altra banda, a les que ja estan jugant, els diria que amb esforç sempre es va millorant. La majoria de noies de l'OAR Vic van començar a jugar sense tenir una base futbolística, es va començar de zero i amb esforç s'ha millorat molt i el nivell ha pujat. Jo tinc ganes de guanyar, com tothom, i qui ho negui no diu la veritat. Però el nostre objectiu principal no és competir del tot, sinó que les jugadores estiguin a gust, que puguin jugar amb tota normalitat i en igualtat de condicions i, sobretot, que s'ho passin bé. Volem fer equips que no sembli que juguin a futbol, sinó que siguin equips de futbol, tant en l'àmbit col·lectiu com en l'individual.