Els blaugrana van saltar a la pista desactivats, sense ser l'allau que habitualment apareix després del salt inicial. Al davant es va trobar un Cajasol que, com tot el curs, va mostrar la seva màxima ambició basant-se en l'abecé del bàsquet. Sense complicacions, els andalusos no van sortir amb ansietat, ni amb temor per la bèstia que tenien al davant. I fent les coses com marca el manual, amb paciència, movent perfectament la pilota i trobant bones seleccions de tir van començar a afusellar des de 6,25. Tres triples seguits feien que es vivís un inici al revés del que tothom esperava (13-23). Tampoc ho esperava el Cajasol, el segon pitjor atac de l'ACB, que en un quart gairebé havia anotat la meitat dels punts que acostuma a fer en 40 minuts. I va haver de ser amb el segon batalló, el de la defensa, que els blaugrana van oferir més agressivitat i va començar la reacció. L'entrada de Basile i Grimau va neutralitzar la facilitat dels sevillans de moure la pilota i, d'aquesta manera, es va encallar el joc dels de Joan Plaza. De mica en mica, el Regal Barça va anar augmentant l'agressivitat les seves línies. Lakovic donava relleu a un Ricky desencertat en les seves decisions mentre a la zona s'aconseguien atrapar els rebots que fins llavors havien donat segones opcions de tir als andalusos. El Cajasol ja veia pel retrovisor el perill i Xavi Pascual va treure el seu braç executor. El retorn de Navarro a pista, el millor Navarro dels últims partits en què havia mostrat per fi alguna debilitat en el seu joc, va empatar a 29 a tres minuts del descans. L'aventura semblava que havia arribat a la fi. S'havia esgotat el factor sorpresa. Segurament, el principal problema que va tenir el Cajasol és que va obrir forat en el resultat massa aviat. Evidentment, això no està escrit en un guió però això el va matar. El Barça va entendre allò que els havien dit tantes i tantes vegades abans d'arribar a Bilbao: un error és mortal i te'n vas cap a casa. Dit d'una altra manera: el perquè de la denominació del torneig del KO. En el descans, tot obert (37-37), però amb la sensació que l'oportunitat, el Cajasol, ja l'havia tingut.
Va ser en un tres i no res que el base del Masnou, irregular durant els 40 minuts (6 pèrdues), va tenir uns segons d'inspiració, temps suficient per clavar un triple i pispar una pilota a Calloway per acabar-ho amb un contraatac a cistella passada i amb una gran mostra de talent marcant l'entrada. Va ser un avís? No. Va ser l'empenta que li feia falta, al seu Barça, per treure's del damunt aquella angoixa que a vegades té un quan s'aixeca per anar a treballar. Però quan s'hi van posar van demostrar que són els millors, tot i no fer un gran partit. Van ser els millors minuts dels blaugrana. Amb Mickeal demostrant per què no hi ha tresos com ell, Lorbek per què ha estat peça clau en un equip campió d'Europa i Navarro... Navarro demostrant que quan vol no hi ha qui l'aturi. La diferència va anar augmentant progressivament. Ricky donava el relleu a Lakovic i l'equip no se'n ressentia. Perquè quan no era l'un, era l'altre. Ahir no va ser en atac el Barça habitual. No va ser aquell bloc i aquella màquina tan ben greixada de Xavi Pascual. Però així també guanya, el Barça. Això sí, els blaugrana van aprendre a patir, cosa que habitualment no fa. I van patir realment quan un triple de Radenovic retallava els 10 punts que havia tingut feia uns instants (55-45) per deixar la diferència en un sol punt (63-62). El Cajasol havia tingut la seva oportunitat en el primer temps i l'havia perdut. Però per mèrits propis es va guanyar el dret a tenir-ne una altra i somiar. Però els de Joan Plaza van fallar en els moments decisius. Primer Calloway va errar el triple que hauria posat al davant els sevillans a 4:48 del final. El Cajasol es va situar en una defensa zonal amb 65-63 i llavors va aparèixer el braç executor. El d'un Navarro que, tot i que durant tot el segon temps no havia anotat ni un sol punt, i havia errat el primer triple davant la defensa zonal, no es va amagar per llançar-ne un altre que era el cop definitiu. El cop cap a les semifinals. I és que de grans jugadors n'hi ha molts, però com Navarro, cap. Per això és la Bomba. Com diu el tòpic, el Cajasol se'n va cap a casa amb el cap ben alt. Però se'n va cap a casa. El Barça, en canvi, va fer el primer pas cap al títol. Això sí, va rebre un primer avís. I ja se sap, qui avisa no és traïdor. La nota positiva és que difícilment el Barça tornarà a tenir un partit tan gris.
Comentaris
Identificar-me. Si ja esteu registrats, abans d'enviar un comentari us heu d'identificar.
Registrar-me. Per opinar sobre aquesta notícia cal estar registrat.
El Grup Hermes no es responsabilitza dels comentaris fets pels usuaris ni els comparteix perquè enten que són responsabilitat exclusivament seva. Per aquest motiu tots els comentaris es veuran signats amb el nom, els cognoms i la població de llurs autors.
El Grup Hermes es reserva el dret de no publicar els comentaris que no s'ajustin a aquestes normes.
Si té problemes per fer comentaris comprovi les solucions als problemes més habituals a l'apartat corresponent a l'ajuda.