“Ens hem sentit abandonats”

No em va agradar com vam acabar la temporada. A Melilla, no vam defensar ni vam donar la imatge que solíem donar. Fins llavors, encara que no ens hi juguéssim res, mostràvem el millor de nosaltres mateixos. I en aquest últim partit no ho vam fer.

Per mi, ha tingut dues parts, abans de la lesió de Marc Fernández i després d'aquesta lesió, que coincideix amb la sortida de Coleman. Abans érem un equip capaç de competir contra tothom; un equip ben fet dins el pressupost que teníem i un equip que, tal com he vist en la lliga, apuntava molt alt. No dic per pujar a l'ACB, però per estar en un bon lloc, dins el play-off. I és que, quan va passar això, ens venia la part més senzilla de calendari. Després, però, vam haver d'experimentar, innovar pujant joves jugadors per tirar endavant el curs.

L'objectiu esportiu, la permanència, el vam assolir i n'estic satisfet. Però sempre et queda un mal gust, ja que si haguéssim mantingut l'equip del principi hauríem fet molt més. Però amb tots els problemes extraesportius que hi ha hagut ho fèiem tan bé com podíem. Tots hem intentat ser crítics, però tampoc teníem eines per fer grans coses.

Sí, molt. Ens hem sentit abandonats, sobretot pel patrocinador principal. Amb l'Ajuntament no sé quina relació hi ha perquè sóc nou a la ciutat. Ara bé, no tenia una sensació de suport a Girona. I no em refereixo només a diners, sinó a coses no materials també.

Sé que el club no podia resoldre tots els problemes, els deutes amb els proveïdors. Per mi, però, tot es va ensorrar quan el patrocinador principal va deixar de complir la seva part. Amb els seus diners, no hauríem arribat a la situació esportiva tan al límit com hem arribat aquest any, tot i que els jugadors no se n'han anat i hem acabat dignament.

No, en absolut. Dono les gràcies a Girona, a Francesc Ferroni i a Dejan Kamenjasevic per donar-me l'oportunitat. Ara, després de la temporada, és fàcil dir: “Ja ho sabíem, que ho faria bé.” Però fa temps que estava esperant una oportunitat així: venia a un equip amb passat a l'ACB i amb una història tan rica que sap diferenciar un bon i un mal treball. Per mi, era un gran repte i he adquirit molta experiència.

A portar un grup. En coneixement de bàsquet, estava ja prou preparat per treballar a aquest nivell o més amunt. I això, gràcies a la feina d'assistent al costat de Joan Plaza. Però una cosa és ser segon i l'altra, prendre les decisions sol. I tot el que he viscut aquí aquest any no s'aprèn en cap llibre. Li ho garanteixo.

Molt i molt difícil. Jo em basava en diferents coses per fer-ho. Primer, no dir mai mentides. Intentava ser directe, però també tenir mà esquerra amb els jugadors; dir-los les coses tal com són. I també posar-me a la seva pell. perquè jo ja vaig tenir experiències similars.

En aquest aspecte, no ho hauria aconseguit sense l'ajuda dels jugadors més experimentats. Jo podria vendre la meva idea, però sense el seu suport no hi hauria hagut res a fer.

Potser al final de la meva carrera tot va anar bé, però jo també vaig viure etapes de no cobrar. No oblidi que he jugat a bàsquet dins d'una guerra. El primer any de guerra a Croàcia, la meva família era a Split en un búnquer i tenia un amic a primera línia de foc. Allà potser no hi havia bombardejos, però sí amenaces. I vam anar a jugar a la Corunya com a locals i entrant i sortint de Croàcia amb l'amenaça de guerra. A més, en el primer any fora del meu país, a Liorna [1992/1993], em van pagar només els dos primers mesos.

El primer jugador que pugem, Pau Vila, decidim portar-lo per la seva qualitat. Jo creia que ens podia ajudar i, de fet, hi ha partits en què la seva aportació ha estat clau per guanyar. La resta arriben pels problemes de pagaments del club. La sensació dels tècnics és que sempre han donat el cent per cent dins les seves capacitats. Que aquest cent per cent m'agradaria que fos més alt? És clar, però estic satisfet del que han donat.

Depèn del nivell al qual vulgui competir el Girona. Hi ha entrenadors preparats i jugadors que ara també poden ajudar i, d'aquí a dos o tres anys, n'hi haurà més. Si la ciutat hi té interès, esportivament està tot organitzat perquè pugui continuar.

S'ho mereix, però una altra cosa és si pot aguantar el finançament. A la ciutat no hi ha una afició gaire nombrosa, però és increïble el nombre de nens interessats pel bàsquet.

Tot és qüestió de diners. De jugadors, n'hi ha: Gatell, Acosta o Eric Jiménez –que pot tenir un paper més rellevant l'any vinent–. O també Pau Vila, Bernat Álvarez o jugadors en els quals el club ha invertit, com ara Banovic, Nikolic o Kulikov. Aquests tres són molt valorats en la comunitat de bàsquet internacional.

Sense un equip a LEB Or, es pot donar un altre sentit als seus casos. És una inversió del club i, per tant, el Girona podria dur-los al màxim nivell i, més endavant, per no frenar el seu desenvolupament i treure'n un rendiment econòmic, es poden vendre al Barça o al Joventut.

He estat cinc anys preparant-me per entrenar. Tinc clar ara que vull ser primer tècnic i estic capacitat per fer-ho. Però encara haig d'aprendre molt. El futur? Està obert. No tinc cap oferta i la meva primera opció és Girona, si em vol.

Crec que serà un estiu molt llarg. Primer fitxaran els tècnics de gran nom i, quan comenci l'efecte dominó, jo seré cap al final perquè sóc conscient que acabo de començar.

Sóc una persona que no mira el futur, sinó el present. He deixat la meva dona i els tres fills a Madrid i ells fan un sacrifici perquè pugui desenvolupar una altra carrera, sense tenir-ne necessitat econòmica. Ells tenen clar que em volen donar suport. Però no estic pensant què faré d'aquí a vint anys, sinó l'any vinent. Potser no sóc prou bo per aguantar tant de temps entrenant.